Sir Ridley Scott (30 de novembre de 1937 a South Shields, Tyne i Wear) és un director de cinema britànic. És germà del també director de cinema Tony Scott. Ha estat nominat en tres ocasions als premis Oscar a la millor direcció. Al gener de 2003 va ser nomenat cavaller per la reina Isabel II.
Carrera
El seu estil destaca la importància de l'experiència sensorial (visual, sonora) en un film. El cinema de Scott utilitza a la il·luminació, fotografia, creació d'ambients i sincronia amb la música i el so com "actors" addicionals. Aquesta característica pot ser percebuda en els comercials de televisió que Scott ha dirigit (més de 2000).
Els seus primers films (especialment Els duelistes, Alien, i Blade Runner) proporcionen a l'espectador una experiència on les escenes són recordades no només pels actors que intervenen o per moments específics del guió, sinó per l'ambient recreat en elles. Ridley Scott va ser el primer a utilitzar comercialment la denominació "Director's Cut" (muntatge del director, en anglès) per a una obra que el director reedita per al públic i en la qual s'aprecien diferències amb la versió estrenada originalment. Moltes de les seves pel·lícules han marcat la història del cinema, com ara Blade Runner, Alien, Thelma & Louise o Gladiator. Filmografia
Any Títol Oscars
1977 The Duellists 1979 Alien 2 1 1982 Blade Runner 2 1985 Legend 1 1987 Someone to Watch Over Me 1989 Black Rain 2 1991 Thelma & Louise 6 1 1992 1492: Conquest of Paradise 1996 White Squall 1997 G.I. Jane 2000 Gladiator 12 5 2001 Hannibal Black Hawk Down 4 2 2003 Matchstick Men 2005 El regne del cel 2006 A Good Year 2007 American Gangster 2 2008 Body of Lies 2010 Robin Hood
Akira Kurosawa : Kurosawa Akira) (23 de març de 1910 - 6 de setembre de 1998) fou un director de cinema japonès, productor de pel·lícules i guionista. És certament el realitzador japonès més conegut i ha influït profundament sobre diverses generacions d'especialistes del món del cinema. La crítica cinematogràfica el considera un dels millors directors de cinema de tots els temps i és considerat com un dels cineastes més importants i influents de la història del cinema. El 1989, va ser guardonat amb l'Oscar Lifetime Achievement (Oscar honorífic) "pels èxits cinematogràfics que han inspirat, encantat, enriquit i entretingut el public i influenciat els cineastes d'arreu del món.
Any Títol 1943 Sanshiro Sugata 1944 La més bella 1945 Sanshiro Sugata Els homes que trepitgen la cua del tigre 1946 No anyorem la joventut Un diumenge meravellós 1948 L'àngel ebri 1949 Duel silenciós Gos salvatge 1950 Escàndol Rashōmon 1951 L'idiota 1952 Viure 1954 Els set samurais 1955 Viure en la por 1957 Tron de sang Suburbis 1958 La fortalesa amagada 1960 Els malvats dormen bé 1961 Yojimbo 1962 Sanjuro 1963 El cel i l'infern 1965 Barbaroja 1970 Dodeskaden 1975 Dersu Uzala 1980 Kagemusha 1985 Ran 1990 Somnis 1991 Rapsòdia a l'agost 1993 Madadayo [modifica] Premis
* 1951 – "Lleó d'Or" (Leone d'Oro) a la Mostra de Venècia (Mostra di Venezia) per Rashōmon. * 1951 – "Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa" per Rashomon. * 1955 – "Lleó d'Argent" (Leone d'Argento) a la Mostra de Venècia per Els set samurais. * 1975 – "Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa" per Dersu Uzala. * 1980 – "Palma d'Or" (Palme d'or) al Festival de Canes per Kagemusha. * 1982 – "Lleó d'Or" concedit per tota una carrera (alla carriera) en la Mostra de Venècia. * 1984 – Legió d'honor francesa (Legion d'Honneur) * 1990 – Oscar honorari per tota una carrera (Honorary Academy Award) * 2006 – Premi especial en la X Cel·lebració de cinema a l'Iran.
Fill de Giuseppe Visconti (10 de novembre de 1879, Milà – 16 de desembre de 1941, Milà) i de Carla Erba (propietària de la coneguda societat farmacèutica, morta a Cortina d'Ampezzo, Belluno, el 17 de gener de 1939). La família Visconti, qui va regnar a Milà fins al segle XV, pertany a la gran aristocràcia italiana. Luchino era el quart de set fills.
Joventut
Apassionat dels cavalls, Luchino Visconti es va ocupar, durant la seva joventut, d'una quadra de la seva propietat (complirà el seu servei militar com a sotsoficial de cavalleria a Pinerolo). A més a més freqüentava activament el món de l'Òpera i del teatre, que el va influenciar molt. La família Visconti tenia la seva llotja a La Scala (Giuseppe, el pare, era un dels més importants mecenes del teatre), i el saló de la seva mare era freqüentat, entre altres, per Arturo Toscanini ; és en aquesta època que Luchino Visconti va conèixer Giacomo Puccini i Gabriele D'Annunzio. Començaments
La seva carrera cinematogràfica va començar el 1936, a França, on va treballar al costat de Jean Renoir (conegut gràcies a Coco Chanel) com a ajudant, per la realització i tria dels vestits de dues de les seves obres Les bas fons i Partie de campagne. La preocupació de realisme del gran cineasta francès el va marcar profundament. A França, va trobar refugiats italians, militants d'esquerra, i al seu contacte van canviar radicalment les seves conviccions polítiques. Després d'una breu estada a Hollywood, va tornar a Itàlia el 1939 a causa de la mort de la seva mare. Amb Renoir va començar a treballar per a una adaptació cinematogràfica de Tosca, però, degut al començament de la guerra, el realitzador francès va ser obligat a abandonar el rodatge (va ser reemplaçat per l'alemany Karl Koch).
La trobada amb certs joves intel·lectuals i crítics, col·laboradors a la revista Cinema (fundada, ironia de la vida, per un fill de Benito Mussolini, Vittorio, va fer germinar en el seu esperit el concepte d'un cinema que explicaria de manera realista la vida i els drames quotidians del poble, concepte en ruptura amb les cursileries brillants i edulcorades de les comèdies del cinema dei telefoni bianchi (literalment ‘‘cinema dels telèfons blancs’‘). En aquesta època va trobar Roberto Rossellini i, probablement, Federico Fellini. Visconti va projectar de realitzar l'adaptació del Grand Meaulnes d'Alain-Fournier i la dels Malavoglia de Verga, però aquests projectes es van avortar. Obsessió
Partint d'aquesta idea, va signar el 1942, amb Giuseppe De Santis, Gianni Puccini, Antonio Pietrangeli, Mario Serandrei i Rosario Assunto, la seva primera pel·lícula, una de les obres majors del neorealisme : Obsessió (Ossessione), inspirat en la cèlebre novel·la The Postman always rings twice (El carter truca sempre dues vegades) de James Cain, amb, com a actors principals, la sulfurosa Clara Calamai (va reemplaçar en l'últim moment Anna Magnani, de manera inicial destinada al paper tèrbol de Giovanna) i Massimo Girotti al paper del mecànic Gino.
Un segon projecte, una adaptació de L'Amante di Gramigna de Giovanni Verga, no va poder ser portat a terme, en intensificant-se la guerra. Capturat i empresonat, Visconti va escapar a l'escamot d'execució gràcies a la intervenció de l'actriu Maria Denis (que explica aquesta experiència en la seva autobiografia Il Gioco della verità ( El Joc de la veritat). Al final del conflicte, Visconti va participar al costat de Mario Serandrei en la realització del documental Giorni di glòria ( Dies de glòria ), consagrada a la Resistència i a l'Alliberament.
Paral·lelament, va muntar creacions teatrals (la companyia formada amb Paolo Stoppa i Rina Morelli va ser llegendària, i Vittorio Gassman s'hi va afegir), així com de les escenificacions líriques, el seu somni d'una vida. Va dirigir Maria Callas, el 1955, en La Sonnambula ( La Somnàmbula) de Vincenzo Bellini, i La Traviata de Giuseppe Verdi
Millors pel·lícules
1942 Obsessió 1951 Bellissima 1954 Senso 1957 Le notti bianche 1960 Rocco i els seus germans 1963 Il Gattopardo 1967 L'estranger 1969 La cadutta degli dei 1971 Mort a Venècia 1972 Ludwig 1974 Confidències 1976 L'innocent
Va néixer a Munic però va passar tota la seva infància en un poble a les muntanyes de Baviera. Va créixer sense ràdio ni cinema, en ple contacte amb la natura, allunyat del món. Segons ell mateix afirma, no va tenir coneixement de l´existència del cinema fins als dotze anys així com tampoc havia vist un cotxe fins aquesta edat; als disset anys va fer la seva primera trucada per telèfon. Als tretze anys el van dur a Munic per a que iniciés els seus estudis secundaris. La seva família es va allotjar provisionalment en una pensió on, casualment, també s´allotjava Klaus Kinski, (n. 1926), actor que en un futur seria clau per a la seva carrera cinematogràfica. Kinski ni va reparar en el jove Herzog de tretze anys, però el futur director sí va reparar en el singular actor. Durant la seva adol·lescència Herzog va experimentar una intensa etapa religiosa que el va fer convertir-se al Catolicisme. Aquest fet li va fer tenir fortes discussions amb els seus parents ja que aquests eren ateus convençuts. Per aquesta època també va començar a fer els seus primers viatges llargs a peu. Cap els quinze anys va travessar Europa des de Munic fins arribar a Albània. També va fer a peu el viatge que el va dur a Grècia. Cap els disset anys va decidir dedicar-se al cinema. Per pagar-se els seus primers curtmetratges va treballar en diversos oficis combinant-los amb els seus estudis secundaris i posteriorment, universitaris. Va iniciar estudis d´Història, Literatura i teatre a Munic. Cap el 1960 va aconseguir la beca Fullbright per al Seminari de Cinema de la Universitat de Duquesne, a Pittsburg. A pesar de participar en seminaris universitaris de cinema, Herzog no va estudiar aquesta disciplina en cap escola ni tampoc va treballar com a assistent de cap director de cine; la seva formació és completament autodidacta. Als Estats Units va combinar novament els seus estudis amb diverses feines amb l´objectiu d´estalviar diners. El 1962, als vint anys, va fundar la seva productora de cine Herzogfilmproduktionen. El 1963 comença la filmació del seu primer curtmetratge, Herakles, al que seguirien Game in the sand (1964), Last words (1967) i The umpreceded defence... (1967). Després d´aquesta primera etapa de formació en el curtmetratge va realitzar el seu primer llargmetratge, Lebenszeichen (Senyals de vida), subvencionat per l´Institut de Cinema Alemany que buscava promocionar nous cineastes. La pel·lícula va guanyar el Premi Alemany de Cinema. A partir d´aquí, Herzog va iniciar una carrera singular on ha combinat la filmació de llargmetratges, documentals, direcció d´òpera, actuació i redacció de guions.
Largometrajes
* Signos de Vida (1968). * También los Enanos Empezaron Pequeños (1970). * Fata Morgana (1971). * Aguirre, la cólera de Dios (1973). * El Enigma de Kaspar Hauser (1974). * Corazón de Cristal (1976). * Stroszek (1977). * Nosferatu, Fantasma de la Noche (1979). * Woyzeck (1979). * Fitzcarraldo (1982). * Donde Sueñan las Verdes Hormigas (1984). * Cobra Verde (1988). * Grito de Piedra (1991). * Invencible (2001). * La Salvaje y Azul Lejanía (2005). * Rescate al Amanecer (2007). * Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans (2009). * My Son, My Son, What Have Ye Done (2010). * El Afinador de Pianos (2010).
Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director de cinema, guionista i actor nord-americà. Ha obtingut la fama gràcies al seu estil innovador, influenciat per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no-lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades estèticament i atenuades per un toc humorístic. Aquest estil va obrir la porta a una sèrie de joves directors del cinema independent americà als inicis dels anys 90.
FILMOGRAFIA * My Best Friend's Birthday (1987) - incomplet * Reservoir Dogs (1992) * Pulp Fiction (1994) * Four Rooms (1995), co-dirigit amb Robert Rodriguez, Allison Anders i Alexandre Rockwell - episodi The Man from Hollywood. * Jackie Brown (1997) * Kill Bill vol. 1 (2003) * Kill Bill vol. 2 (2004) * Sin City (2005), participació com Special Guest Director, direcció de Frank Miller i Robert Rodriguez * Grindhouse (2007), co-direcció amb Robert Rodriguez * Inglorious Basterds (2009).
Stanley Kubrick (Nova York, 1928 – Harpenden, Regne Unit, 7 de març de 1999) fou un famós i sovint controvertit guionista, productor i director de cinema estatunidenc que destacà pel seu perfeccionisme tècnic i el seu intens simbolisme intel·lectual. Va estar nominat diversos cops pels premis Oscar però només va ser guardonat en una ocasió.
Després d'obres com 2001: una odissea de l'espai (1968) Kubrick arribaria a la cimera de la seva carrera. Uns anys més endavant apareixeria A Clockwork Orange (La taronja mecànica), que va rebre les crítiques dels sectors més conservadors, fins al punt que va retirar-se de l'exhibició a les illes britàniques, i que actualment és considerada com una cinta de culte. El fracàs del projecte de Kubrick d'adaptar la vida de Napoleó va propiciar la realització d'un film de caire històric, Barry Lyndon, on el director realitza un exercici d'estil, de gran bellesa visual, adaptant una novel·la d'època. Ni la crítica ni el públic, però, van acompanyar-lo aquest cop.
Tot just començat els anys 80 Kubrick va iniciar l'adaptació d'un relat avalat per l'èxit: The Shining (La Resplendor) d'Stephen King. El film de terror, ple de moments estel·lars, de bon gust per la composició i l'ús psicològic del color i amb una memorable interpretació d'en Jack Nicholson, va ser tot un triomf. Set anys passarien fins a la presentació de la seua següent cinta, la penúltima de la seua carrera, Full Metal Jacket (La jaqueta metàl·lica). En aquesta obra Kubrick tornava al cinema bèl·lic per deixar palès el seu anti-bel·licisme, aquest cop, des de l'experiència americana al Vietnam. Serà en aquesta època, a més, quan començarà a esdevenir un personatge de culte, un mite vivent. Els primers treballs d'estudi de la seua obra van començar a aparèixer al mateix temps que la premsa el presentava com un geni paranoic que vivia reclòs a la seva mansió.
Poc abans de la seva mort, l'any 1999, va estrenar-se la darrera obra, Eyes Wide Shut, en la que comptava amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes d'un relat carregat d'erotisme i de provocació, una paròdia de la societat actual reflectida en la hipocresia d'una parella de classe alta de Nova York. La mort del director va esdevenir tot just estrenada la pel·lícula, ajudant a augmentar la llegenda d'un dels més importants directors del cinema nord-americà recent.
