MUSICA MINIMALISTA

WIM MERTENS

Mertens va estudiar Ciències Socials i Polítiques en la Universitat de Leuven (graduant-se en 1975), així com Musicología en la Universitat Ghent; també va estudiar Teoria Musical i piano en el Real Conservatori de Gent i Brussel·les. En 1978, es va convertir en productor en el llavors BRT (Radiotelevisión Belga). Per a Ràdio 2 (Ràdio Brabant) va produir concerts de Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley, Meredith Monk, Urban Sax i uns altres, i va tenir un programa anomenat Funky Town juntament amb Gust De Meyer (amb el qual va gravar el CD experimental For Amusement Only).

Conegut sobretot com compositor des dels últims anys setanta, Mertens és reconegut per la seva obra Struggle for Pleasure, la qual va ser triada com música per als anuncis de l'operador de GSM belga Proximus. És també conegut per la seva peça Maximizing the Audience, que va ser composta per a l'obra de Jan Fabre The Power of Theatrical Madness, estrenada en 1984 a Venècia, Itàlia. L'estil de Mertens, encara que en contínua evolució durant el transcurs del seu prolífica producció, frega el minimalismo, la música ambiental i l'avant-garde , normalment, en qualsevol cas, preservant la melodia de les incursions que realitza en els mons que explora.

La música de Mertens va ser usada en la pel·lícula de 1987 de Peter Greenway The Belly of an Architect, juntament amb la de Glenn Branca. Mertens també va gravar sota el nom «Soft Verdict» i és l'autor del llibre American Minimal Music, sobre l'escola de la música repetitiva americana, també cridada "minimalista".

Al març de 1998 Mertens es va convertir en l'Ambaixador Cultural de Flandes.

A l'agost de 2007 Mertens va signar un contracte amb EMI Music Belgium, segell que està realitzant un ambiciós pla de relanzamiento de tot el repertori anterior del compositor des de gener de 2008. El seu "oeuvre integra-li" estarà disponible de forma digital i per a tot el món. Però prèviament la companyia i el músic van presentar el 24 de setembre de 2007 el treball més recent de Mertens, un àlbum de 9 composicions titulat Receptacle. Per a aquest àlbum Mertens va decidir treballar amb una orquestra composta únicament per dones, 17 en total. No és la primera vegada que EMI i Mertens treballen conjuntament, ja que en 1999 la banda sonora de la pel·lícula de Paul Cox Pare Damián va ser editada per aquest segell discogràfic.

Compositor afamado, Mertens dóna múltiples concerts anuals per tot el món, generalment en tres formats:

* Wim Mertens Sol, com solista de piano i veu.
* Wim Mertens Duo, acompanyat en alguns casos de violí i en uns altres d'un saxofón soprano.
* Wim Mertens Ensemble, amb un conjunt de diferents veus i instruments.

D'aquest últim tipus és el concert gravat el 30 de setembre de 2005 en el teatre De Roma, Amberes, i publicat en el DVD What you see is what you hear (2006). En aquesta ocasió Mertens va dirigir un conjunt de 12 músics compost per ell mateix aportant veu i piano, un quinteto de corda (2 violins, viola, violoncel i contrabajo) i un cor a tres veus blanques (2 sopranos, 2 mezzosopranos i 2 contraltos).