diumenge, 28 de febrer del 2010

SORTIDA SOL

FOTOS DE MARIA SOLÀ



divendres, 26 de febrer del 2010

MUSICA ELECTRONICA


MOBY

Moby (11 de setembre de 1965, Harlem, Nova York) és un compositor i músic de música electrònica nord-americà. El seu vertader nom és Richard Melville Hall. Pren el nom artístic del seu avantpassat Herman Melville, autor de Moby Dick.

dimarts, 23 de febrer del 2010

DIBUIXOS ANIMATS

CALICO ELECTRONICO




diumenge, 21 de febrer del 2010

DIBUIXANT DE COMIC


Milo Manara, sobrenom de Maurilio Manara (nascut el 12 de setembre del 1945) és un dibuixant de còmic italià (escriptor i artista), principalment conegut per la càrrega eròtica dels seus treballs.

Manara va néixer a Lüsen, Província de Bolzano.

Després d'estudiar arquitectura i pintura, va començar a treballar en el món del còmic el 1969 per a Genius, un còmic book entre eròtic i de sèrie negra. Va treballar per publicacions minoritàries (Jolanda, comic book de caràcter soft-core, i a la revista satírica Telerompo) fins que va ser demanat per Il Corriere dei Ragazzi per treballar juntament amb l'escriptor Mino Milani. La seva primera història com a escriptor va ser HP i Giuseppe Bergman de 1983. "HP" són les inicials del seu amic, l'escriptor de còmics Hugo Pratt. Bergman havia estat creat per Manara cinc anys abans, per a la revista de comics francesa A Suivre.

Els seus còmics introdueixen generalment noies excepcionalment belles i elegants, atrapades en estranys i fantàstics escenaris eròtics. Alguns dels seus llibres més famosos són Il Gioco (1983, traduït per El Click) (en quatre parts), sobre un petit aparell que provoca una irrefrenable excitació en una dona, i Il Profumo dell'invisibile (1986, traduït com el perfum de l'invisible), sobre la invenció d'una pintura corporal que fa que qui la utilitza resulti invisible. Alguns dels seus llibres (còmics) més aclamats són en col·laboració amb Hugo Pratt. El rei Mono, distribuida en una sèrie a la revista Heavy Metal a principi dels 80, reexplicà la història del Rei Mono - amb humor, erotisme i incorrecció política.

L'estil de Manara es basa en la línia clara en el dibuix de les dones, reservant els traços més complexos per monstres o elements sobrenaturals. Com el seu compatriota Tinto Brass, té una fixació evident per les dones voluptuoses. Molts dels seus còmics tenen com a contingut el sadomasoquisme, voyeurisme, el sobrenatural, i la tensió sexual en diversos aspectes de la societat italiana. Els seus treballs varien en explicitat, però la intenció principal és més de diversió que no pas misògina. La capacitat de Manara per a crear una atmosfera, el seu obvi talent, i les seves excursions ocasionals a històries més convencionals, han ajudat a donar-li un aire de respectabilitat artística.

El seu treball va aconseguir una gran audiència americana gràcies a aparèixer a la revista Heavy Metal. Curiosament, Manara és menys popular a Itàlia que a França, on és considerat un dels millors dibuixants de còmic del món.

El juliol de 2006, Manara va dissenyar un casc per Valentino Rossi fet especialment pel Gran Premi de Mugello. Segons Rossi: "Ha dibuixat una mena d'història mítica de la meva vida en dibuixos, amb alguns dels meus herois com Steve McQueen, Enzo Ferrari, Jim Morrison, i altres personatges com el meu gos Guido, el pollastre Osvaldo i un munt de dones boniques! M'encanta Milo... és una persona que he admirat durant molt de temps".

dijous, 18 de febrer del 2010

MUSICA -TOT UN CLASIC


Frank Zappa
(Baltimore, 1940 - Los Angeles, 1993) va ser un cantant, guitarrista, compositor i artista satíric estatunidenc.
Informació bàsica
Nom real Frank Vincent Zappa
Altres noms Zappa
Francesco Zappa
Naixement 21-XII-1940
Lloc d'origen Baltimore, Maryland
Defunció 4-XII-1993 (52 anys)
Gènere doo-wop, blues, rock, jazz, orquestra
Professió compositor, músic, director, productor
Instruments bateria, guitarra elèctrica, veu, Baix, teclats, vibràfon, NED Synclavier
Anys en actiu dels anys 50 a 1993
Discogràfica MGM-Verve, Bizzare, DiscReet, Zappa, Barking Pumpkin, Rykodisc
Artistes relacionats The Mothers
Captain Beefheart
Web oficial Zappa.com

dimecres, 17 de febrer del 2010

DIRECTOR DE CINEMA (Tot um clasic)


Luchino Visconti

Fill de Giuseppe Visconti (10 de novembre de 1879, Milà – 16 de desembre de 1941, Milà) i de Carla Erba (propietària de la coneguda societat farmacèutica, morta a Cortina d'Ampezzo, Belluno, el 17 de gener de 1939). La família Visconti, qui va regnar a Milà fins al segle XV, pertany a la gran aristocràcia italiana. Luchino era el quart de set fills.


Joventut

Apassionat dels cavalls, Luchino Visconti es va ocupar, durant la seva joventut, d'una quadra de la seva propietat (complirà el seu servei militar com a sotsoficial de cavalleria a Pinerolo). A més a més freqüentava activament el món de l'Òpera i del teatre, que el va influenciar molt. La família Visconti tenia la seva llotja a La Scala (Giuseppe, el pare, era un dels més importants mecenes del teatre), i el saló de la seva mare era freqüentat, entre altres, per Arturo Toscanini ; és en aquesta època que Luchino Visconti va conèixer Giacomo Puccini i Gabriele D'Annunzio.
Començaments

La seva carrera cinematogràfica va començar el 1936, a França, on va treballar al costat de Jean Renoir (conegut gràcies a Coco Chanel) com a ajudant, per la realització i tria dels vestits de dues de les seves obres Les bas fons i Partie de campagne. La preocupació de realisme del gran cineasta francès el va marcar profundament. A França, va trobar refugiats italians, militants d'esquerra, i al seu contacte van canviar radicalment les seves conviccions polítiques. Després d'una breu estada a Hollywood, va tornar a Itàlia el 1939 a causa de la mort de la seva mare. Amb Renoir va començar a treballar per a una adaptació cinematogràfica de Tosca, però, degut al començament de la guerra, el realitzador francès va ser obligat a abandonar el rodatge (va ser reemplaçat per l'alemany Karl Koch).

La trobada amb certs joves intel·lectuals i crítics, col·laboradors a la revista Cinema (fundada, ironia de la vida, per un fill de Benito Mussolini, Vittorio, va fer germinar en el seu esperit el concepte d'un cinema que explicaria de manera realista la vida i els drames quotidians del poble, concepte en ruptura amb les cursileries brillants i edulcorades de les comèdies del cinema dei telefoni bianchi (literalment ‘‘cinema dels telèfons blancs’‘). En aquesta època va trobar Roberto Rossellini i, probablement, Federico Fellini. Visconti va projectar de realitzar l'adaptació del Grand Meaulnes d'Alain-Fournier i la dels Malavoglia de Verga, però aquests projectes es van avortar.
Obsessió

Partint d'aquesta idea, va signar el 1942, amb Giuseppe De Santis, Gianni Puccini, Antonio Pietrangeli, Mario Serandrei i Rosario Assunto, la seva primera pel·lícula, una de les obres majors del neorealisme : Obsessió (Ossessione), inspirat en la cèlebre novel·la The Postman always rings twice (El carter truca sempre dues vegades) de James Cain, amb, com a actors principals, la sulfurosa Clara Calamai (va reemplaçar en l'últim moment Anna Magnani, de manera inicial destinada al paper tèrbol de Giovanna) i Massimo Girotti al paper del mecànic Gino.

Un segon projecte, una adaptació de L'Amante di Gramigna de Giovanni Verga, no va poder ser portat a terme, en intensificant-se la guerra. Capturat i empresonat, Visconti va escapar a l'escamot d'execució gràcies a la intervenció de l'actriu Maria Denis (que explica aquesta experiència en la seva autobiografia Il Gioco della verità ( El Joc de la veritat). Al final del conflicte, Visconti va participar al costat de Mario Serandrei en la realització del documental Giorni di glòria ( Dies de glòria ), consagrada a la Resistència i a l'Alliberament.

Paral·lelament, va muntar creacions teatrals (la companyia formada amb Paolo Stoppa i Rina Morelli va ser llegendària, i Vittorio Gassman s'hi va afegir), així com de les escenificacions líriques, el seu somni d'una vida. Va dirigir Maria Callas, el 1955, en La Sonnambula ( La Somnàmbula) de Vincenzo Bellini, i La Traviata de Giuseppe Verdi

Millors pel·lícules

1942 Obsessió
1951 Bellissima
1954 Senso
1957 Le notti bianche
1960 Rocco i els seus germans
1963 Il Gattopardo
1967 L'estranger
1969 La cadutta degli dei
1971 Mort a Venècia
1972 Ludwig
1974 Confidències
1976 L'innocent

dimarts, 16 de febrer del 2010

MUSICA MINIMALISTA


Philip Glass (Baltimore, Maryland, 31 de gener de 1937) és un compositor nord-americà de música minimalista.

De petit va estudiar flauta al conservatori Peabody i més endavant va assistir a l'escola de música Julliard, on va començar a tocar quasi exclusivament el piano.

Després d'estudiar amb Nadia Boulanger i treballar amb Ravi Shankar a França, Glass viatja el 1966 al nord de l'Índia, principalment per raons religioses, on va entrar en contacte amb els refugiats tibetans. Es va fer budista i va conèixer el Dalai Lama el 1972. És un gran defensor de la causa tibetana. Va ser el seu treball amb Ravi Shankar i la seva percepció del ritme additiu a la música índia el que el va conduir al seu singular estil.

Quan va tornar a casa, va renunciar a totes les seves composicions anteriors a l'estil de Copland i va començar a escriure peces austeres basades en ritmes additius i amb un sentit del temps influenciat per Samuel Beckett, el treball del qual descobrí component per a obres de teatre experimental.

La poca estima que sent cap els intèrprets i els espais tradicionals el porten a formar el seu propi grup musical, amb el qual comença a tocar principalment a galeries d'art, essent aquesta la única connexió real entre minimalisme musical i art visual minimalista. Amb el pas del temps, les seves obres són cada cop menys austeres i més complexes, acabant per no ser totalment minimalistes i culminants amb Music in Twelve Parts. A continuació, va col·laborar en la primera òpera de la seva trilogia Einstein on the Beach amb Robert Wilson.

Glass va orquestrar algunes parts instrumentals dels discos de David Bowie Low i Heroes (Low Symphony i Heroes Symphony). Músic prolífic, ha orquestrat moltes pel·lícules, incloent el documental experimental Koyaanisqatsi, de Godfrey Reggio; el biopic dirigit per Errol Morris A Brief History of Time (basat en el llibre divulgatiu de física de Stephen Hawking); Mishima, de Paul Schrader o Kundun, de Martin Scorsese.

Recentment, Glass ha compost la banda sonora de la pel·lícula The Hours (2002), de Stephen Daldry, i Notes on a Scandal (2006), de Richard Eyre.

divendres, 12 de febrer del 2010

CANTAUTOR


Ben Harper
(Pomona, Califòrnia, 28 d'octubre de 1969), guitarrista.

Creixerà entre Claremont i Pomona, ambdós situades en la regió de Island Empire, a una hora a l'est de Los Àngeles; en una família de músics d'orígens molt diversos: la seua iaia paterna era mig negra mig índia Cherokee i la seua besàvia materna era una jueva d'origen rus, procedent de Lituània. Va ser a ella a qui va dedicar el seu àlbum Welcome To The Cruel World.

Ben Harper va començar a tocar la guitarra acústica als 7 anys, encara que els seus primers acords els va aprendre tocant la guitarra de sa mare Ellen, quan tenia 3 anys. El que s'entén tenint en compte que en la seua família la majoria eren músics, sa mare cantava i tocava la guitarrra, son pare era percussionista. Una vegada en el col·legi, Ben fa de la guitarra l'instrument oficial de l'assignatura de música, tenint esta com la seua pràctica principal. Així, comença a esbossar la seua pròpia música, donant-se a conéixer amb nombrosos concerts per tota l'àrea de Los Àngeles. En 1992 firmarà amb Virgin Rècords i encara desconegut, començarà la seua carrera musical.

La seua música no és fàcil de classificar, Ben Harper posseïx un estil realment indefinible, amb lletres transcendentals i carregades d'emotivitat que aborden temes com la pau, déu i la religió, el medi ambient o la política, a nivell conflictiu i amb connotació reivindicativa. Creix escoltant soul, folk, blues, r&b, reggae, hip hop, jazz i country entre altres, donant-li un estil molt particular a la seua música. La seua evolució li ha portat a introduir ritmes urbans i sons ètnics, arribant a gravar versions de Led Zeppelin, The Verve o Marvin Gaye, sense perdre per això el seu to apassionat ni la seua vitalitat.

En el que a les seues influències es referix, podem trobar entre elles grups musicals i artistes tan diversos com Bob Marley, Robert Johnson, David Lindley, Chris Darrow, Led zepellin, Pink Floyd, Nirvana, Pearl Jam, Jeff Buckley... sense oblidar la gran influència del blues de Jimi Hendrix i de bandes del jam com els Blues Traveler o Hootie & The Blowfish. També cal dir que va ser alumne avantatjat dels grans cantautors negres dels 70 (Bill Withers, Curtis Mayfield), caracteritzant la presència del seu inconfusible slide encordellar.

dilluns, 8 de febrer del 2010

MUSICA ALTERNATIVA


The Divine Comedy és un grup d'indie pop originari d'Irlanda del Nord i format en 1988. La banda està liderada per Neil Hannon compositor, cantant, guitarrista, pianista i únic membre estable del projecte, encara que al llarg dels anys han passat per ell una llarga llista de músics.

La seva música combina influències de grups com The Smiths i Electric Light Orchestra amb la tradició crooner de Scott Walker i Jacques Brel i el pop barroc de The Beach Boys o Burt Bacharach. Així mateix, la variada instrumentación i els arranjaments orquestales de les seves cançons també prenen com referència la música de compositors com Ravel, Stravinsky, John Barry, Michael Nyman o Philip Glass.Malgrat aquestes influències, el grup ha estat criticat en ocasions per publicar com discos senzills les seves cançons més orientades a l'easy listening.

Les lletres Neil Hannon es caracteritzen per retratar irónicamente la vida moderna i per incloure en elles guiños als seus referents literaris i culturals amb els quals aborda temàtiques com l'amor , el sexe o la venjança.

dijous, 4 de febrer del 2010

LLEI URBANA

LLEI SENSE REGLES, OBJECTIU PESARU BÈ.





dimecres, 3 de febrer del 2010

MUSICA ALTERNATIVA


FRET I SON
Es tracta d'un magnífic grup de música anomenat Fred i Son. Us encisaran, de debò. Ben aviat, cap al març, sortirà el seu primer disc Diu que no sap què vol, en cd i vinil, amb alguns temes del seu primer treball En pijama (early takes). De moment podeu escoltar algunes cançons seves al :

http://www.myspace.com/sonifred
http://fredisonenpijama.blogspot.com/
http://amicsdefredison.wordpress.com/


dimarts, 2 de febrer del 2010

DIBUIXANT DE COMIC


Richard Corben


Richard Vance Corben (n. en Anderson, Misuri l'1 de novembre de 1940) és un autor de cómics nord-americà, cèlebre pels seus historietas de ciència ficció i fantasia.

Procedent d'una família de granjeros del Mig Oest americà. Corben va publicar els seus primers treballs en fanzines underground, mentre treballava per a una empresa dedicada al cinema d'animació (Calvin Communications). La seva primera historieta, Monsters Rule, es va publicar per lliuraments entre 1968 i 1969 en el fanzine Voice of Comicdom. En ella estan ja presents, en clau paródica, els temes i procediments preferits de Corben: la ciència ficció, l'erotisme i la repulsa a les institucions establertes, especialment la religió i l'exèrcit.

En els anys que van seguir, Corben va publicar en nombroses revistes, generalment del circuit underground, i en 1970 fins i tot va intentar autoeditarse el seu propi fanzine, Fantagor, el que es va saldar amb un rotund fracàs. La seva incursió en el terreny del cinema d'animació va produir un curtmetratge, Neverwhere (1971), destacat sobretot per constituir la primera aparició d'un dels seus personatges més emblemàtics, Donin. En 1972 Corben va abandonar definitivament l'empresa en la qual treballava per a dedicar-se completament al cómic.

Va col·laborar amb les revistes de l'editorial Warren Publishing Creepy, Eerie i Vampirella, amb diverses històries de terror, però el seu consagración definitiva va arribar en 1977 amb el naixement de la revista Heavy Metall, en les pàgines del qual va publicar, des dels primers nombres, les aventures de Donin. El personatge, que procedia del curt Neverwhere, era un enginyer de l'època actual que es traslladava a un món de violència i grans aventures, replet de bàrbars, brujos, horribles monstres i dones de pits enormes. En el trasllat, l'aparença física del personatge sofria una transformació i d'un home enclenque i pacífic passava a ser un heroi musculoso. El seu nom, Donin, procedia de les inicials de la seva identitat passada, David Ellis Norman.

Va treballar amb diversos guionistes, entre els quals s'expliquen Bruce Jones o el conegut escriptor de ciència ficció Harlan Ellison, encara que són sobretot recordades les seves col·laboracions amb Jan Strnad, com Les mil i una nits o Món mutante.

En els últims temps, ha donat les seves personals interpretacions de personatges com Hulk o John Constantine