MAKICULT

MUSICA ALTERNATIVA

2011-01-22T18:15:00.001+01:00

THE CRIBS

Un altre bon grup de Yorkshire son The Cribs. Originalment només ho formaven tres germans, Ross, Gary i Ryan Jarman, però ara s’ha apuntat Johnny Marr amb ells per a gravar el seu nou LP, Ignore The Ignorant.
Si The Cribs ja eren un bon grup fins ara, imagina’t ara amb l’addició del ex-guitarrista dels The Smiths !! Pot ser massa!

MUSICA ALTERNATIVA

2010-11-16T10:05:00.005+01:00

The Last Shadow Puppets.
L'agost de 2007, la revista NME anuncià que el vocalista principal dels Arctic Monkeys, Alex Turner juntament amb Mile Kane, el vocalista de la recent banda The Rascals, gravarien un àlbum juntament amb James Ford com a productor i tocant la bateria. Turner i Kane es van fer amics durant el tour pel Regne Unit dels Arctic Monkeys (Maig-Juny 2005) on la ex banda de Kane, The Little Frames, participà com a telonera. The Little Frames van acompanyar també als Arctic Monkeys en el seu tour de 2007, també al Regne Unit, on Turner i Kane van escriure algunes cançons junts per a un projecte en col·laboració. Aquesta col·laboració es va estendre fins a tal punt, que Kane participà tocant la guitarra a "505", cançó que tanca l'àlbum Favourite Worst Nightmare i en els "B-sides" del senzill "Fluorescent Adolescent", "The Bakery" i "Plastic Tramp". Kane també ha acompanyat als Arctic Monkeys en alguns dels seus concerts del 2007, incloent el mini-festival Lancashire County Cricket Club i la seva aparició al Glastonbury 2007.

El inici de les gravacions del seu àlbum va tenir lloc a França a finals d'agost de 2007 i va contar amb nou material afegit entre agost i desembre. Al desembre es va unir el violinista Owen Pallett qui, juntament a la London Metropolitan Orchestra, s'encarregaria dels arranjaments de cordes. Durant la gravació, Turner i Kane contractaren els serveis per a produir un film on es presentaria tota la història del projecte.

El 20 de febrer de 2008, el duet revelà que serien coneguts com The Last Shadow Puppets i que el seu àlbum es titularia The Age of the Understatement amb data de sortida al 21 d'abril de 2008. El primer senzill "The Age of the Understatement" seria tret una setmana abans, el 14 d'abril, i inclouria una nova cançó titulada "Two Hearts in Two Weeks" acompanyada dels "covers" "Wondrous Place" de Billy Fury i "In the Heat of the Morning" de David Bowie (que Turner menciona como un dels seus favorits . El duo ha dit que en aquesta producció s'inspiraren en Scott Walker i en les primeres etapes de Bowie.

La banda va donar el seu primer show el 4 de març de 2008 a Sound Records, Brooklin, Nueva York i van tenir el seu segon concert al Lower East Side’s Cake Shop la nit posterior.

D'acord amb una entrevista donada per a la NME i publicada el 23 de març de 2008, va ser anunciat que el segon senzill de la banda seria "Standing Next To Me".
Discografia

Discs
The Age of the Understatement (21 d'abril, 2008)
[modifica]Singles
"The Age of the Understatement" (14 d'abril, 2008).
"Standing Next to Me" (7 de juliol, 2008).

CANTAUTOR

2010-09-01T14:49:00.004+02:00

Damien Rice (Celbridge, County Kildare, 7 de desembre de 1970) és un músic irlandès. Al principi pertanyia al grup de música Juniper, una banda de rock que va publicar singles com "The World Is Dead" i "Weatherman". El dia abans de gravar el seu primer àlbum complet per Polygram el 1999, en Damien es va sentir frustrat amb la importància comercial de la música[cal citació]. Els col·legues de la banda van passar a dir-se Bell X1. En canvi, ell es va traslladar a la Itàlia rural on es va especialitzar en la guitarra acústica, a escriure cançons, i a vagar per Europa fins que va ser capaç de formar una banda i actuar en cafès de Dublin. Aprofitant la connexió que hi havia amb en David Arnol, el seu cosí segon, en Damien va poder grabar "O", amb el qual va guanyar el Shortlist Music Prize el 2003. Els membres de la seva banda eren la violoncel·lista Vyvienne Long; el percussionista Tom Osander (anomenat Tomo), un dels membres de la banda God Street Wine dels anys 90; el baixista Shane Fitzsimons i la vocalista Lisa Hannigan. Recentment, la Lisa va decidir que començaria la seva pròpia carrera artística.

MUSICA ROCK ALTERNATIU

2010-08-13T08:38:00.004+02:00

Red Hot Chili Peppers és una banda de rock alternatiu formada a Los Angeles (Califòrnia), el 1983. Els membres actuals de la banda són el cantant Anthony Kiedis, el guitarrista Josh Klinghoffer, el baixista Michael "Flea" Balzary, i el bateria Chad Smith. L'estil musical variat barreja rock tradicional amb elements d'altres gèneres com funk, punk rock, i rock psicodèlic.

Inicialment, els membres de la banda eren Kiedis, Flea, el guitarrista Hillel Slovak i el bateria Jack Irons. Slovak va morir de sobredosi d'heroïna el 1988, i va fer que Irons marxés.Irons va ser substituït per l'antic bateria de Dead Kennedys D. H. Peligro abans que la banda trobés un substitut permanent, mentre que Slovak va ser substituït pel guitarrista John Frusciante. Aquesta formació va gravar el quart i el cinquè àlbum, Mother's Milk (1989) i Blood Sugar Sex Magik (1991).

Els Red Hot Chili Peppers han guanyat set Premis Grammy i ha venut uns cinquanta milions de còpies arreu del món.

Discografia

* The Red Hot Chili Peppers (1984)
* Freaky Styley (1985)
* The Uplift Mofo Party Plan (1987)
* The Abbey Road EP (1988)
* Mother's Milk (1989)
* Blood Sugar Sex Magik (1991)
* What Hits!? (1992)
* Out in L.A. (1994)
* Live Rare Remix Box (1994)
* One Hot Minute (1995)
* Under the Covers (1998)
* Maximum Chili Peppers (1999)
* Californication (1999)
* By The Way (2002)
* Greatest Hits (2003)
* Live in Hyde Park (2004)
* Stadium Arcadium (2006)

ROCK ALTERNATIU

2010-07-23T20:45:00.003+02:00

The Smiths va ser un grup britànic de rock alternatiu actiu des de 1982 fins a 1987. El grup estava basat en el tàndem de compositors format per Morrissey i Johnny Marr, i van publicar la majoria dels seus àlbums sota el segell independent Rough Trade Records. El grup va vendre molts àlbums al Regne Unit (tot i que només va tenir dos senzills al top 10 britànic), i donat que van ser un dels grups de rock alternatiu britànic amb més èxit, ha tingut una gran influència en l'escena indie britànica posterior, incloent el moviment Britpop i bandes com ara The Stone Roses, Belle and Sebastian, Radiohead, Blur, Suede, Oasis, The Libertines, o Doves. En aquell moment, el grup va ser particularment notori per dues coses: les lletres inusuals, iròniques i controvertides de Morrissey i la música de Marr, que va ajudar a que la guitarra tornara a cobrar protagonisme a les llistes de vendes. El grup va publicar quatre àlbums d'estudi i diversos recopilatoris en menys de cinc anys, així com nombrosos senzills.

Tot i que no van gaudir d'èxit comercial fora del Regne Unit durant la seua existència, durant els darrers anys del segle XX van augmentar notablement la seua popularitat a tot el món occidental.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-07-16T12:06:00.006+02:00

PORTISHEAD
La banda va ser formada en 1991 pel teclista Geoff Barrow i la cantant Beth Gibbons que van prendre el nom de la localitat natal de Barrow, situada a 15 km a l'oest de Bristol. Barrow havia treballat anteriorment amb altres dues bandes de trip hop de Bristol, Massive Attack i Tricky.

Després d'estrenar el curtmetratge To Kill a Dead Man, Portishead va signar un contracte amb la discogràfica Go! Beat que va editar el seu primer àlbum Dummy en 1994, amb la col·laboració del guitarrista Adrian Utley. Malgrat la nul·la campanya de publicitat de la banda, l'àlbum va ser un èxit a Estats Units i Europa, els senzills "Glory Box" i "Sour Estafis" van aconseguir el cap de les llistes d'èxits.

El seu segon àlbum Portishead, va sortir a la venda en 1997 i va incloure el senzill "All Mini". A més, van gravar un concert amb acompanyament d'orquestra en Roseland, Nova York, on van ser interpretades les seves cançons més famoses. Aquest, va sortir a la venda en 1998 amb un DVD del concert. En 1999 van col·laborar amb Tom Jones en una cançó del seu àlbum Reload.

Portishead i altres grups de Trip hop no estan conformes amb aquest terme [cita requerida], argumentant que és només una invenció mediàtica per catalogar la seva música inclasificable.

El 24 de gener de 2008 Portishead va anunciar la sortida d'un nou disc, titulat Third, programat pel 14 d'abril del mateix any.

Discografia

Àlbums

* Dummy (1994, Go Beat).
* Portishead (1997, Go Beat).
* Roseland NYC Live (1998, Go Beat). Àlbum en directe.
* Third (2008, Island-Universal).

DEDICAT "RUN CICLING"

MUSICA ELECTRONICA

2010-07-14T14:51:00.003+02:00

Laurent Garnier és un DJ, compositeur i productor de música électronique. Pioner de la música électronique a França, ha fundat i contínua a dirigir el cèlebre label francesa F Comunicacions. En 20 anys de carrera, Laurent Garnier s'ha imposat com la un de les DJ les més populars.

METAL

2010-07-12T23:51:00.004+02:00

Unearth

Es una banda estadunidense de Metalcore sorgida en 1998 en Massachusetts.Format en 1998, Unearth es va realitzar més per ells mateixos del que la majoria de les bandes pot fer amb suport complet d'una gravadora i de la premsa. Excursões constants per tota parteix el globo va guanyar respecte i reconeixement d'ells i va ajudar a crear u dels fãs club més forts al voltant del món.Només en els últims dos anys, Unearth va embarcar en la línia de front de vendes de discos amb Terror, Black Dahlia Murder i Remembering Never in tow, una carrera de vendes al costat dels concorrentes de l'Atreyu.La banda últimament busca fugir dels rótulos i classificacions de la mídia.
Formació

* Trevor Phipps - Vocal
* Buz McGrath - Guitarra
* Ken Susi - Guitarra
* John "Slo" Maggard - Baix
* Mike Justian - Batria

Discografia

* Above the Fall of Man (1999)
* The Stings of Conscience (2001)
* Endless (2002)
* The Oncoming Storm (2004)
* Our Days of Eulogy (2005)
* III: In the Eyes of Fire (2006)
* The March (2008)

CANTAUTOR

2010-07-10T07:41:00.003+02:00

ELLIOT MURPHY

Elliott James Murphy (nascut el 16 de març de 1949 a Long Island, New York) es un compositor y cantantautor de rock, novelista, productor i periodista que viu a París

Albums i EPs

* Aquashow (1973)
* Lost Generation (1975)
* Night Lights (1976)
* Just a story from America (1977)
* Affairs (1980)
* Murph the surph (1982)
* Party girls / Broken poets (1984)
* Milwaukee (1985)
* Change will come (1987)
* Aprés le déluge (1987)
* 12 (1990) US re-edition: Unreal City (1993)
* If poets were kings (1992)
* Paris/New York (1993)
* Selling the gold (1995)
* Beauregard (1998)
* Rainy season (2000)
* La terre commune (amb Iain Matthews (2001)
* Soul surfing (2002)
* Soul surfing - the next wave EP (2002)
* Strings of the storm (2003)
* Murphy gets muddy (2005)
* Coming Home Again (2007)
* Notes from the Underground (2008)
* Elliott Murphy Sings Dylan (2009)

MUSICA TOT UN CLASIC

2010-07-08T22:19:00.006+02:00

LOU REED

Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed, (Ciutat de Nova York, 1942) és un poeta, cantant i músic de rock, considerat el pare del rock independent.

Va començar la seva carrera musical com a líder del grup The Velvet Underground i més tard va dedicar-se a la música en solitari.

Discografia en solitari

Àlbums d'estudi
Lou Reed (1972)
Transformer (1972)
Berlin (1973)
Sally Can't Dance (1974)
Metal Machine Music (1975)
Coney Island Baby (1976)
Rock 'n' Roll Heart (1976)
Street Hassle (1978)
The Bells (1979)
Growing Up in Public (1980)
The Blue Mask (1982)
Legendary Hearts (1983)
New Sensations (1984)
Mistrial (1986)
New York (1989)
Magic and Loss (1992)
Set the Twilight Reeling (1996)
Ecstasy (2000)
The Raven (2003)

En directe

Rock n Roll Animal (1974)
Lou Reed Live (1975)
Live: Take No Prisoners (1978)
Live in Italy (1984)
Live in Concert (A re-issue of the above album) (1996)
Perfect Night: Live in London (1998)
American Poet (2001)
Animal Serenade (2004)

MUSICA ELECTRONICA

2010-05-09T17:12:00.005+02:00

Gorillaz
Es un grup virtual britànic format principalment per Damon Albarn, cantant de les bandes Blur i The Good, the Bad & the Queen, Jamie Hewlett, dibuixant anglès creador de còmics com Tank Girl i Els Freebies, i altres artistes que han col·laborat en els seus projectes. El grup, en el seu format virtual, està compost per 2D (veu i teclats), Murdoc Niccals (baix), Noodle (guitarra solista) i Russel Hobbs (bateria). L'únic membre permanent del grup és Damon Albarn i la resta la formen diverses col·laboracions. L'estil musical és bàsicament rock alternatiu però també reben diverses influències que inclouen britpop, dub, hip-hop i música pop.

La banda va debutar amb un àlbum epònim amb més de 7 milions de còpies venudes, fet que els va valer una entrada al Llibre Guinness dels rècords com la banda virtual més reeixida. El seu segon àlbum d'estudi, Demon Days, va ser llançat al 2005 i va rebre cinc nominacions als premis Grammy l'any 2006, de les quals en va guanyar la millor col·laboració pop amb veu. Posteriorment han llançat dos àlbums de cares B i un de remix. Actualment estan treballant en el seu tercer àlbum d'estudi.

MUSICA ROCK ALTERNATIU

2010-05-06T09:58:00.007+02:00

The Felice Brothers

La banda de rock americà The Felice Brothers no són molt populars en el nostre país. I molt menys aquesta perla de disc signat pel seu líder, Simone Felice, treball que va néixer a causa d'una pèrdua: la mort del bebè que estaven a punt de tenir amb la seva parella. La inspiració i els sentiments fruit d'aquesta duríssima experiència es respiren en un disc que, sobretot, esdevé la banda sonora d'una infantesa enyorada, del que volíem ser quan érem nens i que, encara en aquell moment, podíem creure que es faria realitat. Cançons com If you ever get famous, Union street o Summer morning rain posen la dosi justa de melancolia en un treball que mereix ser conegut i reconegut. Una autèntica joia!

DIRECTOR DE CINEMA

2010-04-23T21:03:00.005+02:00

RIDLEY SCOTT

Sir Ridley Scott (30 de novembre de 1937 a South Shields, Tyne i Wear) és un director de cinema britànic. És germà del també director de cinema Tony Scott. Ha estat nominat en tres ocasions als premis Oscar a la millor direcció. Al gener de 2003 va ser nomenat cavaller per la reina Isabel II.

Carrera

El seu estil destaca la importància de l'experiència sensorial (visual, sonora) en un film. El cinema de Scott utilitza a la il·luminació, fotografia, creació d'ambients i sincronia amb la música i el so com "actors" addicionals. Aquesta característica pot ser percebuda en els comercials de televisió que Scott ha dirigit (més de 2000).

Els seus primers films (especialment Els duelistes, Alien, i Blade Runner) proporcionen a l'espectador una experiència on les escenes són recordades no només pels actors que intervenen o per moments específics del guió, sinó per l'ambient recreat en elles. Ridley Scott va ser el primer a utilitzar comercialment la denominació "Director's Cut" (muntatge del director, en anglès) per a una obra que el director reedita per al públic i en la qual s'aprecien diferències amb la versió estrenada originalment. Moltes de les seves pel·lícules han marcat la història del cinema, com ara Blade Runner, Alien, Thelma & Louise o Gladiator.
Filmografia

Any Títol Oscars

1977 The Duellists
1979 Alien 2 1
1982 Blade Runner 2
1985 Legend 1
1987 Someone to Watch Over Me
1989 Black Rain 2
1991 Thelma & Louise 6 1
1992 1492: Conquest of Paradise
1996 White Squall
1997 G.I. Jane
2000 Gladiator 12 5
2001 Hannibal
Black Hawk Down 4 2
2003 Matchstick Men
2005 El regne del cel
2006 A Good Year
2007 American Gangster 2
2008 Body of Lies
2010 Robin Hood

MUSICA ALTERNATIVA

2010-04-06T09:05:00.005+02:00

RUSSIAN CIRCLES

MUSICA ALTERNATIVA

2010-03-28T22:31:00.004+02:00

Tindersticks és un grup de rock format en Nottingham, Gran Bretanya en 1991 pels següents membres:

* Stuart Ashton Staples, veu, guitarra i melòdica
* Dickon James Hinchliffe, guitarra, violí, piano, i arranjaments de corda i vent
* Neil Timothy Fraser, guitarra i vibráfono
* David Leonard Boulter, teclats i percussions
* Alasdair Robert De Villeneuve, bateria, percussions i trompeta
* Mark Andrew Colwill, baix
El so del grup parteix del pop independent al que incorporen arranjaments orquestrals, de jazz i de soul. El seu segell distintiu ho marquen la profunda veu de baríton de Stuart A. Staples, que li emparenta amb els crooners clàssics, i les sofisticades orquestracions de Dickon Hinchliffe, que utilitza una àmplia varietat d'instruments que contribueixen a l'eclèctic so del grup. Entre ells estan el piano Rhodes, carillón, vibráfono, violí, trompeta, fagot o el òrgan Hammond.

També destaca en la seva música la influència de cantants com Serge Gainsbourg, Lee Hazlewood i especialment Scott Walker. Totes aquestes referències doten al seu so d'un toc polit i elegant del que no està exclosa la experimentació.

DIRECTOR DE CINEMA (Tot um clasic)

2010-03-25T08:29:00.005+01:00

Akira Kurosawa : Kurosawa Akira) (23 de març de 1910 - 6 de setembre de 1998) fou un director de cinema japonès, productor de pel·lícules i guionista. És certament el realitzador japonès més conegut i ha influït profundament sobre diverses generacions d'especialistes del món del cinema. La crítica cinematogràfica el considera un dels millors directors de cinema de tots els temps i és considerat com un dels cineastes més importants i influents de la història del cinema. El 1989, va ser guardonat amb l'Oscar Lifetime Achievement (Oscar honorífic) "pels èxits cinematogràfics que han inspirat, encantat, enriquit i entretingut el public i influenciat els cineastes d'arreu del món.

Any Títol
1943 Sanshiro Sugata
1944 La més bella
1945 Sanshiro Sugata
Els homes que trepitgen la cua del tigre
1946 No anyorem la joventut
Un diumenge meravellós
1948 L'àngel ebri
1949 Duel silenciós
Gos salvatge
1950 Escàndol
Rashōmon
1951 L'idiota
1952 Viure
1954 Els set samurais
1955 Viure en la por
1957 Tron de sang
Suburbis
1958 La fortalesa amagada
1960 Els malvats dormen bé
1961 Yojimbo
1962 Sanjuro
1963 El cel i l'infern
1965 Barbaroja
1970 Dodeskaden
1975 Dersu Uzala
1980 Kagemusha
1985 Ran
1990 Somnis
1991 Rapsòdia a l'agost
1993 Madadayo
[modifica] Premis

* 1951 – "Lleó d'Or" (Leone d'Oro) a la Mostra de Venècia (Mostra di Venezia) per Rashōmon.
* 1951 – "Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa" per Rashomon.
* 1955 – "Lleó d'Argent" (Leone d'Argento) a la Mostra de Venècia per Els set samurais.
* 1975 – "Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa" per Dersu Uzala.
* 1980 – "Palma d'Or" (Palme d'or) al Festival de Canes per Kagemusha.
* 1982 – "Lleó d'Or" concedit per tota una carrera (alla carriera) en la Mostra de Venècia.
* 1984 – Legió d'honor francesa (Legion d'Honneur)
* 1990 – Oscar honorari per tota una carrera (Honorary Academy Award)
* 2006 – Premi especial en la X Cel·lebració de cinema a l'Iran.

MUSICA ARRELS(folck)

2010-03-23T21:51:00.004+01:00

CRISTINA PATO
Cristina Pato (n. Orense, 1980) es una gaitera i pianista espanyola. va treura a la venta el seu primer disco, titulat Tolemia (1999), a la edad de 18 anys.

MUSICA SUR

2010-03-21T18:28:00.003+01:00

Calexico (banda)

Calexico és un grup d'Estats Units que fan música indie americà. Són originaris de Tucson, Arizona. Els seus dos líders, Joey Burns (cantant i guitarra) i John Convertino (bateria) van començar a tocar junts a la banda de Los Angeles Giant Sand abans de fundar Calexico. El grup es caracteritza per incorporar una eclèctica varietat de música, destacant el folk del suroest dels Estats Units i del nord de Mèxic combinat amb rock independent.

Àlbums d'estudi

* 1997 Spoke
* 1998 The Black Light
* 2000 Hot Rail
* 2003 Feast of Wire
* 2006 Garden Ruin

Altres àlbums

* 1999 Road Map
* 2000 Travelall
* 2001 Tete a Tete, como ABBC con Amor Belhom Duo
* 2001 Aerocalexico
* 2002 Scraping
* 2005 The Book and The Canal
* 2007 Tool Box

MUSICA ROCK ALTERNATIU

2010-03-16T23:28:00.004+01:00

ARIZONA BABY
Arizona Baby han estat sense cap dubte la banda revelació del rock acústic nacional en el 2009
Van actuar en la sala Sidecar el passat 8 de gener amb un sold out absolut i un gran èxit musical.

MUSICA -TOT UN CLASIC

2010-03-14T20:47:00.004+01:00

Patti Smith (30 de desembre de 1946-) és una cantant i poetessa nord-americana. Va saltar a la fama durant el moviment punk amb el seu disc debut de 1975 Horses .

Anomenada la poetessa del punk rock, va aportar un punt de vista feminista i intel·lectual a la musica punk i es va convertir en una de les artistes més influents dins de la música rock.
Discografia

Àlbums d'estudi

* Horses (1975)
* Radio Ethiopia (1976)
* Easter (1978)
* Wave (1979)
* Dream of Life (1988)
* Gone Again (1996)
* Peace and Noise (1997)
* Gung Ho (2000)
* Trampin' (2004)
* Twelve (2007)

Live albums and EPs

* Hey Joe / Radio Ethiopia (1977)
* Set Free (1978)
* Live aux Vieilles Charrues (2004)
* Horses/Horses (2005)

COMIC I NARRATIVA

2010-03-07T12:51:00.003+01:00

EL GUST DEL CLOR
Bastien Vivès. El gusto del cloro. Diàbolo Ediciones. 2009

Una escoliosi és el que porta al protagonista de El gusto del cloro, un noi de vint-i-tants anys una mica tímid, a la piscina. La seva mala tècnica, els xocs amb altres banyistes i el predomini dels jubilats, fan que la natació no sigui gaire divertida per a ell. Fins que el dia que entre els sexagenaris, descobreix una noia atractiva i de braçada elegant. Ella l’ajuda a perfeccionar el seu estil i entre tots dos surgeix una amistat que podria convertir-se en alguna cosa més. Però just quan sembla que fer llargs sense anar enlloc s’ha acabat, el protagonista s’adonarà que en l’amor es passa de la il.lusió a la decepció en molt poques braçades.

Batien Vivès ens explica una història quotidiana, propera i intimista sobre el desig amb nombrosos plans detall, silencis i elipsis. Sap transmetre de manera excel.lent l’ambient de la piscina, utilitzant tots els angles i punts de vista possibles. Tot i que la història transcorre dins l’aigua dolça, el color predominant és un encertat verd mar. Les vinyetes són sinuoses, com si les contemplèssim dins l’aigua. La combinació de tots aquests elements és tan bona, que a més del gust , del clor també en podem sentir l’olor.

ENVIAT PER Guest Star.

DANSA I BALL

2010-03-05T08:36:00.001+01:00

TANGO

PUBLICITAT-ORIGINAL

2010-03-02T14:21:00.002+01:00

Nolan's Cheddar

SORTIDA SOL

2010-02-28T17:11:00.004+01:00

FOTOS DE MARIA SOLÀ

MUSICA ELECTRONICA

2010-02-26T08:29:00.004+01:00

MOBY

Moby (11 de setembre de 1965, Harlem, Nova York) és un compositor i músic de música electrònica nord-americà. El seu vertader nom és Richard Melville Hall. Pren el nom artístic del seu avantpassat Herman Melville, autor de Moby Dick.

DIBUIXOS ANIMATS

2010-02-23T09:24:00.004+01:00

CALICO ELECTRONICO

DIBUIXANT DE COMIC

2010-02-21T19:05:00.006+01:00

Milo Manara, sobrenom de Maurilio Manara (nascut el 12 de setembre del 1945) és un dibuixant de còmic italià (escriptor i artista), principalment conegut per la càrrega eròtica dels seus treballs.

Manara va néixer a Lüsen, Província de Bolzano.

Després d'estudiar arquitectura i pintura, va començar a treballar en el món del còmic el 1969 per a Genius, un còmic book entre eròtic i de sèrie negra. Va treballar per publicacions minoritàries (Jolanda, comic book de caràcter soft-core, i a la revista satírica Telerompo) fins que va ser demanat per Il Corriere dei Ragazzi per treballar juntament amb l'escriptor Mino Milani. La seva primera història com a escriptor va ser HP i Giuseppe Bergman de 1983. "HP" són les inicials del seu amic, l'escriptor de còmics Hugo Pratt. Bergman havia estat creat per Manara cinc anys abans, per a la revista de comics francesa A Suivre.

Els seus còmics introdueixen generalment noies excepcionalment belles i elegants, atrapades en estranys i fantàstics escenaris eròtics. Alguns dels seus llibres més famosos són Il Gioco (1983, traduït per El Click) (en quatre parts), sobre un petit aparell que provoca una irrefrenable excitació en una dona, i Il Profumo dell'invisibile (1986, traduït com el perfum de l'invisible), sobre la invenció d'una pintura corporal que fa que qui la utilitza resulti invisible. Alguns dels seus llibres (còmics) més aclamats són en col·laboració amb Hugo Pratt. El rei Mono, distribuida en una sèrie a la revista Heavy Metal a principi dels 80, reexplicà la història del Rei Mono - amb humor, erotisme i incorrecció política.

L'estil de Manara es basa en la línia clara en el dibuix de les dones, reservant els traços més complexos per monstres o elements sobrenaturals. Com el seu compatriota Tinto Brass, té una fixació evident per les dones voluptuoses. Molts dels seus còmics tenen com a contingut el sadomasoquisme, voyeurisme, el sobrenatural, i la tensió sexual en diversos aspectes de la societat italiana. Els seus treballs varien en explicitat, però la intenció principal és més de diversió que no pas misògina. La capacitat de Manara per a crear una atmosfera, el seu obvi talent, i les seves excursions ocasionals a històries més convencionals, han ajudat a donar-li un aire de respectabilitat artística.

El seu treball va aconseguir una gran audiència americana gràcies a aparèixer a la revista Heavy Metal. Curiosament, Manara és menys popular a Itàlia que a França, on és considerat un dels millors dibuixants de còmic del món.

El juliol de 2006, Manara va dissenyar un casc per Valentino Rossi fet especialment pel Gran Premi de Mugello. Segons Rossi: "Ha dibuixat una mena d'història mítica de la meva vida en dibuixos, amb alguns dels meus herois com Steve McQueen, Enzo Ferrari, Jim Morrison, i altres personatges com el meu gos Guido, el pollastre Osvaldo i un munt de dones boniques! M'encanta Milo... és una persona que he admirat durant molt de temps".

MUSICA -TOT UN CLASIC

2010-02-18T08:33:00.004+01:00

Frank Zappa
(Baltimore, 1940 - Los Angeles, 1993) va ser un cantant, guitarrista, compositor i artista satíric estatunidenc.
Informació bàsica
Nom real Frank Vincent Zappa
Altres noms Zappa
Francesco Zappa
Naixement 21-XII-1940
Lloc d'origen Baltimore, Maryland
Defunció 4-XII-1993 (52 anys)
Gènere doo-wop, blues, rock, jazz, orquestra
Professió compositor, músic, director, productor
Instruments bateria, guitarra elèctrica, veu, Baix, teclats, vibràfon, NED Synclavier
Anys en actiu dels anys 50 a 1993
Discogràfica MGM-Verve, Bizzare, DiscReet, Zappa, Barking Pumpkin, Rykodisc
Artistes relacionats The Mothers
Captain Beefheart
Web oficial Zappa.com

DIRECTOR DE CINEMA (Tot um clasic)

2010-02-17T13:23:00.007+01:00

Luchino Visconti

Fill de Giuseppe Visconti (10 de novembre de 1879, Milà – 16 de desembre de 1941, Milà) i de Carla Erba (propietària de la coneguda societat farmacèutica, morta a Cortina d'Ampezzo, Belluno, el 17 de gener de 1939). La família Visconti, qui va regnar a Milà fins al segle XV, pertany a la gran aristocràcia italiana. Luchino era el quart de set fills.

Joventut

Apassionat dels cavalls, Luchino Visconti es va ocupar, durant la seva joventut, d'una quadra de la seva propietat (complirà el seu servei militar com a sotsoficial de cavalleria a Pinerolo). A més a més freqüentava activament el món de l'Òpera i del teatre, que el va influenciar molt. La família Visconti tenia la seva llotja a La Scala (Giuseppe, el pare, era un dels més importants mecenes del teatre), i el saló de la seva mare era freqüentat, entre altres, per Arturo Toscanini ; és en aquesta època que Luchino Visconti va conèixer Giacomo Puccini i Gabriele D'Annunzio.
Començaments

La seva carrera cinematogràfica va començar el 1936, a França, on va treballar al costat de Jean Renoir (conegut gràcies a Coco Chanel) com a ajudant, per la realització i tria dels vestits de dues de les seves obres Les bas fons i Partie de campagne. La preocupació de realisme del gran cineasta francès el va marcar profundament. A França, va trobar refugiats italians, militants d'esquerra, i al seu contacte van canviar radicalment les seves conviccions polítiques. Després d'una breu estada a Hollywood, va tornar a Itàlia el 1939 a causa de la mort de la seva mare. Amb Renoir va començar a treballar per a una adaptació cinematogràfica de Tosca, però, degut al començament de la guerra, el realitzador francès va ser obligat a abandonar el rodatge (va ser reemplaçat per l'alemany Karl Koch).

La trobada amb certs joves intel·lectuals i crítics, col·laboradors a la revista Cinema (fundada, ironia de la vida, per un fill de Benito Mussolini, Vittorio, va fer germinar en el seu esperit el concepte d'un cinema que explicaria de manera realista la vida i els drames quotidians del poble, concepte en ruptura amb les cursileries brillants i edulcorades de les comèdies del cinema dei telefoni bianchi (literalment ‘‘cinema dels telèfons blancs’‘). En aquesta època va trobar Roberto Rossellini i, probablement, Federico Fellini. Visconti va projectar de realitzar l'adaptació del Grand Meaulnes d'Alain-Fournier i la dels Malavoglia de Verga, però aquests projectes es van avortar.
Obsessió

Partint d'aquesta idea, va signar el 1942, amb Giuseppe De Santis, Gianni Puccini, Antonio Pietrangeli, Mario Serandrei i Rosario Assunto, la seva primera pel·lícula, una de les obres majors del neorealisme : Obsessió (Ossessione), inspirat en la cèlebre novel·la The Postman always rings twice (El carter truca sempre dues vegades) de James Cain, amb, com a actors principals, la sulfurosa Clara Calamai (va reemplaçar en l'últim moment Anna Magnani, de manera inicial destinada al paper tèrbol de Giovanna) i Massimo Girotti al paper del mecànic Gino.

Un segon projecte, una adaptació de L'Amante di Gramigna de Giovanni Verga, no va poder ser portat a terme, en intensificant-se la guerra. Capturat i empresonat, Visconti va escapar a l'escamot d'execució gràcies a la intervenció de l'actriu Maria Denis (que explica aquesta experiència en la seva autobiografia Il Gioco della verità ( El Joc de la veritat). Al final del conflicte, Visconti va participar al costat de Mario Serandrei en la realització del documental Giorni di glòria ( Dies de glòria ), consagrada a la Resistència i a l'Alliberament.

Paral·lelament, va muntar creacions teatrals (la companyia formada amb Paolo Stoppa i Rina Morelli va ser llegendària, i Vittorio Gassman s'hi va afegir), així com de les escenificacions líriques, el seu somni d'una vida. Va dirigir Maria Callas, el 1955, en La Sonnambula ( La Somnàmbula) de Vincenzo Bellini, i La Traviata de Giuseppe Verdi

Millors pel·lícules

1942 Obsessió
1951 Bellissima
1954 Senso
1957 Le notti bianche
1960 Rocco i els seus germans
1963 Il Gattopardo
1967 L'estranger
1969 La cadutta degli dei
1971 Mort a Venècia
1972 Ludwig
1974 Confidències
1976 L'innocent

MUSICA MINIMALISTA

2010-02-16T08:49:00.003+01:00

Philip Glass (Baltimore, Maryland, 31 de gener de 1937) és un compositor nord-americà de música minimalista.

De petit va estudiar flauta al conservatori Peabody i més endavant va assistir a l'escola de música Julliard, on va començar a tocar quasi exclusivament el piano.

Després d'estudiar amb Nadia Boulanger i treballar amb Ravi Shankar a França, Glass viatja el 1966 al nord de l'Índia, principalment per raons religioses, on va entrar en contacte amb els refugiats tibetans. Es va fer budista i va conèixer el Dalai Lama el 1972. És un gran defensor de la causa tibetana. Va ser el seu treball amb Ravi Shankar i la seva percepció del ritme additiu a la música índia el que el va conduir al seu singular estil.

Quan va tornar a casa, va renunciar a totes les seves composicions anteriors a l'estil de Copland i va començar a escriure peces austeres basades en ritmes additius i amb un sentit del temps influenciat per Samuel Beckett, el treball del qual descobrí component per a obres de teatre experimental.

La poca estima que sent cap els intèrprets i els espais tradicionals el porten a formar el seu propi grup musical, amb el qual comença a tocar principalment a galeries d'art, essent aquesta la única connexió real entre minimalisme musical i art visual minimalista. Amb el pas del temps, les seves obres són cada cop menys austeres i més complexes, acabant per no ser totalment minimalistes i culminants amb Music in Twelve Parts. A continuació, va col·laborar en la primera òpera de la seva trilogia Einstein on the Beach amb Robert Wilson.

Glass va orquestrar algunes parts instrumentals dels discos de David Bowie Low i Heroes (Low Symphony i Heroes Symphony). Músic prolífic, ha orquestrat moltes pel·lícules, incloent el documental experimental Koyaanisqatsi, de Godfrey Reggio; el biopic dirigit per Errol Morris A Brief History of Time (basat en el llibre divulgatiu de física de Stephen Hawking); Mishima, de Paul Schrader o Kundun, de Martin Scorsese.

Recentment, Glass ha compost la banda sonora de la pel·lícula The Hours (2002), de Stephen Daldry, i Notes on a Scandal (2006), de Richard Eyre.

CANTAUTOR

2010-02-12T21:50:00.004+01:00

Ben Harper
(Pomona, Califòrnia, 28 d'octubre de 1969), guitarrista.

Creixerà entre Claremont i Pomona, ambdós situades en la regió de Island Empire, a una hora a l'est de Los Àngeles; en una família de músics d'orígens molt diversos: la seua iaia paterna era mig negra mig índia Cherokee i la seua besàvia materna era una jueva d'origen rus, procedent de Lituània. Va ser a ella a qui va dedicar el seu àlbum Welcome To The Cruel World.

Ben Harper va començar a tocar la guitarra acústica als 7 anys, encara que els seus primers acords els va aprendre tocant la guitarra de sa mare Ellen, quan tenia 3 anys. El que s'entén tenint en compte que en la seua família la majoria eren músics, sa mare cantava i tocava la guitarrra, son pare era percussionista. Una vegada en el col·legi, Ben fa de la guitarra l'instrument oficial de l'assignatura de música, tenint esta com la seua pràctica principal. Així, comença a esbossar la seua pròpia música, donant-se a conéixer amb nombrosos concerts per tota l'àrea de Los Àngeles. En 1992 firmarà amb Virgin Rècords i encara desconegut, començarà la seua carrera musical.

La seua música no és fàcil de classificar, Ben Harper posseïx un estil realment indefinible, amb lletres transcendentals i carregades d'emotivitat que aborden temes com la pau, déu i la religió, el medi ambient o la política, a nivell conflictiu i amb connotació reivindicativa. Creix escoltant soul, folk, blues, r&b, reggae, hip hop, jazz i country entre altres, donant-li un estil molt particular a la seua música. La seua evolució li ha portat a introduir ritmes urbans i sons ètnics, arribant a gravar versions de Led Zeppelin, The Verve o Marvin Gaye, sense perdre per això el seu to apassionat ni la seua vitalitat.

En el que a les seues influències es referix, podem trobar entre elles grups musicals i artistes tan diversos com Bob Marley, Robert Johnson, David Lindley, Chris Darrow, Led zepellin, Pink Floyd, Nirvana, Pearl Jam, Jeff Buckley... sense oblidar la gran influència del blues de Jimi Hendrix i de bandes del jam com els Blues Traveler o Hootie & The Blowfish. També cal dir que va ser alumne avantatjat dels grans cantautors negres dels 70 (Bill Withers, Curtis Mayfield), caracteritzant la presència del seu inconfusible slide encordellar.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-02-08T21:17:00.004+01:00

The Divine Comedy és un grup d'indie pop originari d'Irlanda del Nord i format en 1988. La banda està liderada per Neil Hannon compositor, cantant, guitarrista, pianista i únic membre estable del projecte, encara que al llarg dels anys han passat per ell una llarga llista de músics.

La seva música combina influències de grups com The Smiths i Electric Light Orchestra amb la tradició crooner de Scott Walker i Jacques Brel i el pop barroc de The Beach Boys o Burt Bacharach. Així mateix, la variada instrumentación i els arranjaments orquestales de les seves cançons també prenen com referència la música de compositors com Ravel, Stravinsky, John Barry, Michael Nyman o Philip Glass.Malgrat aquestes influències, el grup ha estat criticat en ocasions per publicar com discos senzills les seves cançons més orientades a l'easy listening.

Les lletres Neil Hannon es caracteritzen per retratar irónicamente la vida moderna i per incloure en elles guiños als seus referents literaris i culturals amb els quals aborda temàtiques com l'amor , el sexe o la venjança.

LLEI URBANA

2010-02-04T09:33:00.007+01:00

LLEI SENSE REGLES, OBJECTIU PESARU BÈ.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-02-03T08:06:00.006+01:00

FRET I SON
Es tracta d'un magnífic grup de música anomenat Fred i Son. Us encisaran, de debò. Ben aviat, cap al març, sortirà el seu primer disc Diu que no sap què vol, en cd i vinil, amb alguns temes del seu primer treball En pijama (early takes). De moment podeu escoltar algunes cançons seves al :

http://www.myspace.com/sonifred
http://fredisonenpijama.blogspot.com/
http://amicsdefredison.wordpress.com/

DIBUIXANT DE COMIC

2010-02-02T08:44:00.003+01:00

Richard Corben

Richard Vance Corben (n. en Anderson, Misuri l'1 de novembre de 1940) és un autor de cómics nord-americà, cèlebre pels seus historietas de ciència ficció i fantasia.

Procedent d'una família de granjeros del Mig Oest americà. Corben va publicar els seus primers treballs en fanzines underground, mentre treballava per a una empresa dedicada al cinema d'animació (Calvin Communications). La seva primera historieta, Monsters Rule, es va publicar per lliuraments entre 1968 i 1969 en el fanzine Voice of Comicdom. En ella estan ja presents, en clau paródica, els temes i procediments preferits de Corben: la ciència ficció, l'erotisme i la repulsa a les institucions establertes, especialment la religió i l'exèrcit.

En els anys que van seguir, Corben va publicar en nombroses revistes, generalment del circuit underground, i en 1970 fins i tot va intentar autoeditarse el seu propi fanzine, Fantagor, el que es va saldar amb un rotund fracàs. La seva incursió en el terreny del cinema d'animació va produir un curtmetratge, Neverwhere (1971), destacat sobretot per constituir la primera aparició d'un dels seus personatges més emblemàtics, Donin. En 1972 Corben va abandonar definitivament l'empresa en la qual treballava per a dedicar-se completament al cómic.

Va col·laborar amb les revistes de l'editorial Warren Publishing Creepy, Eerie i Vampirella, amb diverses històries de terror, però el seu consagración definitiva va arribar en 1977 amb el naixement de la revista Heavy Metall, en les pàgines del qual va publicar, des dels primers nombres, les aventures de Donin. El personatge, que procedia del curt Neverwhere, era un enginyer de l'època actual que es traslladava a un món de violència i grans aventures, replet de bàrbars, brujos, horribles monstres i dones de pits enormes. En el trasllat, l'aparença física del personatge sofria una transformació i d'un home enclenque i pacífic passava a ser un heroi musculoso. El seu nom, Donin, procedia de les inicials de la seva identitat passada, David Ellis Norman.

Va treballar amb diversos guionistes, entre els quals s'expliquen Bruce Jones o el conegut escriptor de ciència ficció Harlan Ellison, encara que són sobretot recordades les seves col·laboracions amb Jan Strnad, com Les mil i una nits o Món mutante.

En els últims temps, ha donat les seves personals interpretacions de personatges com Hulk o John Constantine

ACTOR COMIC

2010-01-30T19:37:00.005+01:00

FANTOZZI
Paolo Villaggio (n. 31 de desembre de 1932) és un actor, còmic, director i escriptor italià. Amb el seu desacralizante i grotesca ironia ha estat un dels primers actors brillants a Itàlia que, a través de la sàtira, ha assolit fer reflexionar sobre els problemes de la nostra societat. El seu nom està lligat indisolublemente a la figura del comptable Ugo Fantozzi, la seva criatura cinematogràfica més afortunada.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-01-29T20:27:00.003+01:00

Pavement va ser una banda nord-americana de rock alternatiu dels anys 90. Procedents de Stockton, Califòrnia van publicar una constant cadena d' àlbums, senzills i EP's des de la seva formació en 1989 fins a la seva desaparició en 1999.

MUSICA ELECTRONICA

2010-01-28T08:51:00.003+01:00

ANIMAL COLLECTIVE
http://2009.sonar.es/ca/artistes/animal-collective_118.html

CANTAUTOR

2010-01-25T08:44:00.003+01:00

NICK DRAKE
Nicolas Rodney Drake (1948-1974), més conegut com a Nick Drake, és un cantautor de folk anglès nascut a Birmània. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-01-22T12:44:00.003+01:00

Doves és un grup de rock alternatiu britànic format en Manchester, Anglaterra. Actualment la banda està composta pels germans Jez Williams (veu i guitarra) i Andy Williams (bateria) i Jimi Goodwin (baix i guitarra)

MUSICA PERCUSIÓ

2010-01-21T08:47:00.006+01:00

QUARK
http://www.quarkpercusion.com.ar/

MUSICA-(VEUS AMB ENCANT)

2010-01-19T12:38:00.006+01:00

MELISSA HORN

Astrid Melissa Edwarda Horn Weitzberg és una cantant sueca de música pop nascuda el 8 d'abril de 1987. És filla de la cantant Maritza Horn.

Té dos discs al mercat:

* Långa nätter (2008)
* Säg ingenting till mig (2009), que conté el senzill "Jag kan inte skilja pa".

MUSICA SUR

2010-01-15T17:56:00.005+01:00

ISMAËL LÔ

ANUNCIS ORIGINALS

2010-01-14T08:26:00.003+01:00

ACTOR DE CINEMA(tot un clasic)

2010-01-11T20:53:00.006+01:00

KLAUS KINSKI
Kinski va servir en l'exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial a causa de les levas forçoses de les Joventuts Hitlerianas, encara que va passar la major part del temps com presoner de guerra sota control britànic.

Al finalitzar la guerra, va començar a actuar en obres de teatre amb una troupe ambulant, cobrant fama amb els seus monòlegs de William Shakespeare i del patriarca i prócer dels poetes maleïts, François Villon, a més de treballar amb grans directors teatrals que van inculcar en ell principis propis del teatre de la crueltat i conceptes de la teoria de la representació que utilitzaria durant tota la seva carrera. Però aviat va passar a la indústria del cinema, que va considerar molt més rendible.

Posseïdor d'un caràcter temperamental i irascible, això a causa de les seves actuacions teatrals en què en els seus personatges (que eren de caràcter neurótico), ho va fer quedar encasillado, era a més addicte sexual i d'una coprolalia irrefrenable, Kinski solia deixar al seu pas un deixant d'enemics personals a causa dels seus actes molt poc criteriosos i falta de bons modals.

Va debutar en el cinema en 1948, en el film Morituri. Va actuar en un gran nombre de pel·lícules, gairebé totes elles d'ínfima categoria, com ell mateix reconeixia, arribant inclusivament a dir "Sóc una prostituta. Faig aquestes escombraries pels diners, gens més".

No obstant, algunes d'elles van ser pel·lícules memorables dintre de les seves repectivos gèneres, com Doctor Zhivago (David Llegeixin, 1965) i Per qualche dollaro in più (Per uns pocs dòlars més o La mort tenia un preu, Sergio Leone, 1965).

Va aconseguir cert renom amb els seus papers de psicópatas i dementes arribant a ser d'alguna manera estereotipat per a ocupar dits rols.

La seva participació en Angel (Venus in Furs o Paroxismus) en 1968, va anar el punt de trobada amb un dels directors amb els quals més va connectar (potser més que amb Werner Herzog), Jesús Franco. Amb el director madrileny va travar una gran amistat, potser a causa de la peculiaritat d'ambdós caràcters.

El director espanyol és dels pocs que recorden amb plaure a Kinski, afirmant que ho prefereix a ell amb la seva bogeria i temperament, que a un Christopher Llegeix, per exemple, "massa senyoret anglès". Altres pel·lícules que va realitzar amb Franco van ser Jack the Ripper, El comte Drácula, Justine (Deadly Sanctuary)...

En els primers anys de la dècada del 70 va dur a terme una sèrie de polèmiques presentacions teatrals conegudes com Jesus Christus Erlöser o simplement Jesus Tour, en les quals enfrontava oberta i hostilmente al públic, s'autoproclamaba el Mesías i incitava la reacció visceral de l'auditori amb tota sort de provocacions. Els guions complets de les seves presentacions, així com el seu enregistrament en àudio, es conserven. El moment més cèlebre d'aquesta presentació es pot trobar en el documental biográfico El meu enemic íntim (Mein Liebster Feind, 1999), de Werner Herzog.

La reputación internacional de Kinski es va forjar indudablemente gràcies a les seves col·laboracions amb el director Werner Herzog —a qui, curiosament, havia conegut quan Herzog era encara un nen, doncs havien compartit pensió a Berlín.

Va col·laborar en les renombradas pel·lícules d'Herzog: Nosferatu, el vampir un film clàssic del terror que alberga una de les millors actuacions de Kinski, Aguirre:la còlera de Déu, Woyzeck, Fitzcarraldo, Cobra Verda i Nosferatu, fantasma de la nit, un paper fet a la seva mesura.

Entre Herzog i Kinski sempre hi va haver una difícil relació professional que es podria qualificar d'amor-odio i que va quedar plasmada en el documental El meu enemic íntim, en el qual Herzog afirma que ambdós van arribar a planejar assassinar a l'altre.

De fet Kinski es va expressar d'Herzog de la següent forma:

És un individu miserable, se'm pega com una mosca cojonera, rencoroso, envidioso, apestoso a ambició i cobeja, maligne, sádico, traidor, chantajista, covard i un farsante de cap als peus. El seu suposat "talent" consisteix únicament a torturar criatures indefenses i, si fa falta, matar-les de cansament o assassinar-les. Ningú ni gens li interessa, a excepció de la seva penosa carrera de suposat cineasta. Impulsat per un ànsia patològica de causar sensació, provoca ell mateix les més absurdes dificultats i perills i posa en joc la seguretat i fins i tot la vida d'uns altres, només per a després poder dir que ell, Herzog, ha domeñado forces aparentment insuperables. Per a les seves pel·lícules tira mà de persones poc desenvolupades mentalment i de diletantes, als quals pot manejar al seu antull (i, suposadament, hipnotizar!), i als quals paga un salari de fam, això si els paga. La resta són tullidos i avortaments de tot tipus, a fi de semblar interessant. No té la menor idea de com es fa una pel·lícula. Ja ni intenta donar-me instruccions. Fa temps que ha renunciat a preguntar-me si estic disposat a dur a terme les seves avorrides chorradas, ja que li tinc prohibit parlar.
Klaus Kinsky

Ja des d'un inici, les tensions en el tàndem Herzog-Kinski havien tocat becs perillosos i es van amenaçar de mort en repetides ocasions. D'altra banda, l'actitud de divo que ostentava Kinski en les filmacions li granjearon nombrosos enemics, fins al punt que, segons Herzog, en una ocasió un cap indi se li va oferir per a matar a Kinski.

L'actor va plasmar el seu rancor i ressentiment cap a Herzog en el seu autobiografía, en la qual diu, referint-se a Herzog:

"brut bastardo, que no sap gens de cinema, tot ho vaig rodar jo, no té gens de cultura, és un analfabet" i segueix "li trencaria la cara, li tallaria el cap, ho mataré amb el meu fusell de balines".
Klaus Kinsky

Tal vegada el millor passatge és quan comenta el dia en què l'actor va regalar al director uns caríssims pantalons de marca, durant el rodatge de Fitzcarraldo, i el director els va portar "pedorreados" durant tot el temps que va durar la filmació.

Afirma també que és un "cagat i gallina", que li té por als indígenes, i que és un cruel i vil que maltracta als animals i a la gent de la seva troupe. En fi, per a completar el quadre, cal dir que Werner Herzog afirma que aquests insults van ser una maniobra publicitària planejada per ambdós.

En qualsevol cas, les col·laboracions d'ambdós són considerades veritables obres mestres del cinema i, d'acord amb molts crítics i afeccionats, el millor treball d'ambdós es va produir quan van haver de col·laborar, ja que per separat cap d'ambdós va aconseguir tals cotes de genialitat.

La més turbulenta col·laboració de Kinski amb Herzog va ser, sense dubte, Cobra Verd, en la qual representava al tratante d'esclaus Francisco Manoel Dóna Silva. Durant el rodatge, Kinski va atacar físicament a Herzog i va abandonar el set sense haver conclòs la filmació. Dit episodi va acabar de trencar la relació entre Kinski i Herzog.

Després de la ruptura definitiva entre els dos artistes, Kinski va seguir interpretant papers en films de molt divers tipus. Va arribar a participar fins i tot en un film com Les fruites de la passió, en la qual afirma que els actors realitzaven l'acte sexual de debò.

Altres films d'aquesta època són Androide, La noia del tambor, Venom, Psicópata, Crawlspace... Va tornar al paper de Nosferatu en Nosferatu en Venezia i en 1985 va rodar a les ordres del director espanyol Fernando Colomo El cavaller del drac. Sembla ser que en aquest rodatge, Kinski va intentar arrencar amb la mà les barbes del director i es va pujar a l'esquena de Fernando Rei.

La seva última pel·lícula, rodada en 1989, va marcar el seu debut com director, guionista i fins a montador, per supòsit amb ell com protagonista. El títol va ser Kinski: Paganini, o solament Paganini, ambiciós projecte que en inici pretenia ser una miniserie de 16 hores per a la televisió italiana.

Segons Herzog, Kinski li va demanar que dirigís aquesta cinta, però la seva relació es trobava tan deteriorada que Herzog declinó el projecte, assumint total control, l'impulsiu Kinski. Una vegada que els responsables i productors del projecte van tenir accés al material inicial que Kinski va estar filmando van decidir avortar el rodatge, accedint a llançar-ho com un llargmetratge i ja no com teleserie. El film va acabar sent un caòtic i colorit reflex de la singular personalitat de l'actor i va rebre crítiques negatives, que, unides al fracàs econòmic de la cinta, van acabar per defenestrar el projecte.

Paradoxalment, és conegut el manifest interès que grans directors van tenir per treballar amb Kinski. No obstant això, aquest no dubtava a rebutjar a genis de la talla de Federico Fellini, François Truffaut, Pier Paolo Pasolini, Luchino Visconti i uns altres. Precisament, el famosíssim Spielberg desitjava explicar amb ell per a la sèrie d'Indiana Jones, però Kinski rehusó l'oferta.

Kinski era, a més, un erotómano, addicte al sexe i les seves fetes sexuals van quedar reflectides en la seva autobiografía, titulada Jo necessito amor.

A causa de la gran quantitat de papers de boig i assassí que va representar al llarg de la seva carrera, i al seu comportament obstinat i sovint obsessiu, se li solia considerar un geni demente. Es va casar tres vegades i, segons la seva pròpia autobiografía, va tenir almenys cinc fills, dels quals només a tres va tractar com tals: Nastassja, amb qui va tenir una relació conflictiva que acabo trencant el vincle pare-filla; Pola, i Nikolai Nanhoï. Tots van ser actors.

El seu físic tan característic, cabell ros, llavis gruixuts, mirada desquiciada i malvada, van marcar la seva carrera; el que unit a un caràcter poc estable, proper a la bogeria, completen un quadre molt reconocible i molt peculiar en el món dels actors.

Kinski, que s'havia retirat del cinema i de la vida pública, preparava les seves memòries quan va morir, als 65 anys, en Lagunitas, una parcel·la selvática en (Califòrnia), d'un Atac al cor.

Es diu que quan Fernando Colomo va ser informat de la mort de l'actor alemany, no va poder evitar espetar: "Descansem en pau".

Principals pel·lícules

* Temps d'estimar, temps de morir (1958).
* Espia per mandat (1962).
* Doctor Zhivago (1965), de David Llegeixin.
* La mort tenia un preu o Per uns pocs dòlars més (1966), de Sergio Leone.
* Jo sóc la revolució (1967), de Damiano Damiani
* Diamants a gogó (1968) .
* El gran silenci (1968)
* Marquès de Sade: Justine (1969).
* I Déu va dir a Caín (1970) d'Antonio Margheriti
* La venjança és un plat que se serveix fred (1971) de Pasquale Squitieri
* Aguirre, la còlera de Déu (1972), de Werner Herzog.
* L'important és estimar (1975).
* Jack The Ripper (1976).
* Nuit d´Or (1976).
* Woyzeck (1978), de Werner Herzog.
* Nosferatu, fantasma de la nit (1979), de Werner Herzog.
* Fitzcarraldo (1982), de Werner Herzog.
* El cavaller del drac (1985), de Fernando Colomo.
* Cobra Verd (1987), de Werner Herzog.
* Kinski: Paganini (1989), de Klaus Kinski.
* El meu enemígo íntim (Mein Liebster Feind) (1999), de Werner Herzog (pòstuma).

DIRECTOR DE CINEMA (Tot um clasic)

2010-01-11T20:35:00.004+01:00

WERNER HERZOG

Va néixer a Munic però va passar tota la seva infància en un poble a les muntanyes de Baviera. Va créixer sense ràdio ni cinema, en ple contacte amb la natura, allunyat del món. Segons ell mateix afirma, no va tenir coneixement de l´existència del cinema fins als dotze anys així com tampoc havia vist un cotxe fins aquesta edat; als disset anys va fer la seva primera trucada per telèfon. Als tretze anys el van dur a Munic per a que iniciés els seus estudis secundaris. La seva família es va allotjar provisionalment en una pensió on, casualment, també s´allotjava Klaus Kinski, (n. 1926), actor que en un futur seria clau per a la seva carrera cinematogràfica. Kinski ni va reparar en el jove Herzog de tretze anys, però el futur director sí va reparar en el singular actor.
Durant la seva adol·lescència Herzog va experimentar una intensa etapa religiosa que el va fer convertir-se al Catolicisme. Aquest fet li va fer tenir fortes discussions amb els seus parents ja que aquests eren ateus convençuts. Per aquesta època també va començar a fer els seus primers viatges llargs a peu. Cap els quinze anys va travessar Europa des de Munic fins arribar a Albània. També va fer a peu el viatge que el va dur a Grècia. Cap els disset anys va decidir dedicar-se al cinema. Per pagar-se els seus primers curtmetratges va treballar en diversos oficis combinant-los amb els seus estudis secundaris i posteriorment, universitaris. Va iniciar estudis d´Història, Literatura i teatre a Munic. Cap el 1960 va aconseguir la beca Fullbright per al Seminari de Cinema de la Universitat de Duquesne, a Pittsburg. A pesar de participar en seminaris universitaris de cinema, Herzog no va estudiar aquesta disciplina en cap escola ni tampoc va treballar com a assistent de cap director de cine; la seva formació és completament autodidacta. Als Estats Units va combinar novament els seus estudis amb diverses feines amb l´objectiu d´estalviar diners. El 1962, als vint anys, va fundar la seva productora de cine Herzogfilmproduktionen. El 1963 comença la filmació del seu primer curtmetratge, Herakles, al que seguirien Game in the sand (1964), Last words (1967) i The umpreceded defence... (1967). Després d´aquesta primera etapa de formació en el curtmetratge va realitzar el seu primer llargmetratge, Lebenszeichen (Senyals de vida), subvencionat per l´Institut de Cinema Alemany que buscava promocionar nous cineastes. La pel·lícula va guanyar el Premi Alemany de Cinema. A partir d´aquí, Herzog va iniciar una carrera singular on ha combinat la filmació de llargmetratges, documentals, direcció d´òpera, actuació i redacció de guions.

Largometrajes

* Signos de Vida (1968).
* También los Enanos Empezaron Pequeños (1970).
* Fata Morgana (1971).
* Aguirre, la cólera de Dios (1973).
* El Enigma de Kaspar Hauser (1974).
* Corazón de Cristal (1976).
* Stroszek (1977).
* Nosferatu, Fantasma de la Noche (1979).
* Woyzeck (1979).
* Fitzcarraldo (1982).
* Donde Sueñan las Verdes Hormigas (1984).
* Cobra Verde (1988).
* Grito de Piedra (1991).
* Invencible (2001).
* La Salvaje y Azul Lejanía (2005).
* Rescate al Amanecer (2007).
* Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans (2009).
* My Son, My Son, What Have Ye Done (2010).
* El Afinador de Pianos (2010).

TV SERIES

2010-01-11T09:02:00.004+01:00

L'Escurçó Negre (Blackadder en l'original anglès) és una sèrie de televisió de la BBC de la qual se'n rodaren quatre temporades del 1983 al 1989. La primera temporada va ser escrita per Richard Curtis i Rowan Atkinson, mentre que les següents ho van ser per Curtis i per Ben Elton. Va ser protagonitzada per Rowan Atkinson com l'antiheroi Edmund Escurçó Negre i per Tony Robinson com el seu company/burro de càrrega, Baldrick.

Al 2000, "L'Escurço Negre es posa en camí" va arribar al 16è dels 100 Millors Programes de Televisió Britànica; i al 2004 va ser votada pels britànics com la segona millor sitcom de tots els temps, només superada per Only Fools and Horses. També va ocupar el 20è lloc a la llista d'Empire Magazine com el Millor Show Televisiu de Tots els Temps.

MUSICA MINIMALISTA

2010-01-07T09:46:00.003+01:00

Laurie Anderson (Glen Ellyn, Illinois, Estats Units, 5 de juny de 1947) és una música, poeta, dibuixant i artista experimental d'espectacles en els que combina música minimalista, diapositives i reflexions iròniques vers el llenguatge, la política nord-americana, el rol dels sexes i la civilització occidental moderna en el seu conjunt.

La primera de vuit fills, estudià violí i, al mateix temps els estudis corresponents a la seva edat en el Young Chicago Symphony. Es graduà el 1969 al Barnard College de Nova York, i després passà a estudiar a la Universitat de Colúmbia, treballant per assolir el títol de post-grau en escultura.

L'escena artística de principis del decenni de 1970 fomentà una actitud experimental entre molts joves artistes en el centre de Nova York, també va atreure Anderson, i algunes de llurs primeres actuacions com a jove artista va tenir lloc en el carrer o en espais informals de l'art. El més memorable d'ells, Laurie té els peus dintre un bloc de gel, tocant el seu violí mentre patina. Quan el gel es desfà, l'espectacle acaba.

Des de llavors ha passat a crear grans obres teatrals que combinen una varietat de mitjans de comunicació, música, vídeo, narració de contes, la projecció d'imatges, la escultura en la qual ella és una electritzant artista intèrpret o executant. Com artista visual, llur obra ha estat exposada en el Museu Guggenheim en el So-Ho Nova York, així com amplament a Europa, entre ells, el Centre Georges Pompidou a París.

També ha publicat set àlbums per la Warner Bros, inclosa la Gran Ciència, amb la cançó O Superman, que assolí el número dos en el gràfic pop Britànic. El 1999, Anderson organitzà Cançons i narracions de Moby Dick, una interpretació d'Herman Melville (1851).

Ha inventat varis instruments, entre ells el violí d'arc de cinta, el qual té un capçal magnètic en lloc de cordes i una cinta d'àudio en lloc de les cordes de l'arc, un vestit amb censors que disparen diversos sons de bateria electrònica.

Actualment Laurie viu Nova York.

MUSICA TOT UN CLASIC

2010-01-06T23:21:00.003+01:00

IGGI POP
James Newell Osterberg, Jr., més conegut pel seu sobrenom Iggy Pop, és un cantant, compositor i actor ocasional. Encara que ha tingut només limitat èxit comercial, Iggy Pop es considerat un dels innovadors més importants del punk i estils relacionats. Conegut també com "el Padrí de Punk" , és àmpliament reconegut com un dels artistes de Rock més dinàmics a l'escenari. Pop va començar a autoanomenar-se Iggy en referència al seu primer grup, The Iguanas.

Iggy Pop va ser el líder de The Stooges, un grup de garage rock de finals dels 60 i principis dels 70 que va tenir gran influència en els neixents gèneres de heavy metal i punk rock. The Stooges es van fer famosos per les seves actuacions en directe, on no era estrany veure Iggy Pop saltant al public o tallant-se amb ampolles trencades.

Posteriorment a la seva etapa amb els Stooges, Iggy Pop va gaudir de diferents graus d'èxit a la seva carrera com a artista en solitari. Les seves cançons més conegudes inclouen Lust for Life, I'm Bored, Wild One, Candy i The Passenger.

L'any 1995 co-protagonitza amb Pere Ponce la pel·lícula Atolladero, dirigida per Òscar Aibar, i també és l'autor i intèrpret del tema principal de la BSO de la pel·lícula.

DIBUIXANT DE COMICS

2010-01-06T23:08:00.004+01:00

Vicente Segrelles Sacristán (Barcelona, 9 de Setembre de 1940) és un il·lustrador i d'historieta espanyol, cèlebre internacionalment per la seva sèrie d'historietes El Mercenario, en les quals empra una excel·lent tècnica de dibuix al oli.

MUSICA ALTERNATIVA

2010-01-01T18:57:00.004+01:00

The Strokes és un grup de música estatunidenc de rock, encara que d'estil pròpiament britànic. Es pot afirmar que els Strokes és una banda que reviu la música característica dels 70, barrejant el rock propi dels 60 i 70 (de bandes com els Who o els Jam de Paul Weller -pròpies de l'onada modernista) amb el punk primitiu propi, especialment, de bandes com The Clash, els nord-americans Ramones o el punk salvatge de Sex Pistols. Ressuscita el terme americà de "rock garage".

Es troba formada per:

* Julian Casablancas, compositor i vocalista
* Fabrizio Moretti, bateria
* Albert Hammond Jr., guitarrista
* Nick Valensi, guitarrista
* Nikolai Fraiture, baixista.

Es forma a partir de joves rebels de posició acomodada disposats a divertir-se a través de la música.

Hem de situar l'origen i fundació de la banda al lloc de Nova York, concretament l'any 1998. La seua primera demo, "The Modern Age" -gravada per Ryan Gentles, el seu mànager i descobridor- no va suscitar especial impacte al país natal d'aquests, no obstant, Anglaterra va mantenir gran interès per ella, degut potser a la necessitat de rock fresc, retro, alternatiu i al mateix temps actual.

WEB DELS THE STROQUES:http://www.thestrokes.com/

DIBUIXANT DE COMIC

2009-12-29T22:07:00.004+01:00

MOEBIUS
Encara que Moebius és un clàssic que no necessita gaires presentacions, deixo aquí quatre dades bàsiques. El nom real de Moebius és Jean Giraud, té 71 anys i és un dels grans autors del còmic francès i mundial.
La Viquipèdia ho explica així: "Jean Giraud és un historietista i il·lustrador francès, que es va donar a conèixer amb el pseudònim Gir i el western El Teniente Blueberry el 1964, per després revolucionar la historieta de ciència-ficció dels anys 70 i principis dels 80 amb el pseudònim de Moebius".

Dins el seu estil més oníric, entre la fantasia i la ciència-ficció, és autor d'obres magnífiques, com les de la sèries d'Arzak, El garaje hermético o El Incal, aquesta amb guió d'Alejandro Jodorowsky

MUSICA ELECTRONICA

2009-12-22T13:41:00.004+01:00

Hercules & Love Affair

El productor Andrew Butler i la dissenyadora de joies Kim Ann Foxmann són el cervell d'Hercules & Love Affair, la sensació musical de l'any. "Emocional" o "tràgic" són adjectius que en principi no serveixen per definir un grup de música disco i house clàssic,amb la col-laboració d' Antony and the Jonsons.

MUSICA ELECTRONICA

2009-12-22T08:54:00.004+01:00

SONIA BRIZ
Fa 3 setmanes que va morir Sonia Briz, locutora de veu peculiar i tracte agradable, indispensable a la ràdio dels 90 a Espanya i sens dubte, la veu més important de l'electrònica a Espanya i la persona que més ha fet i arriscat per estils de vegades minoritaris i escassament compresos, en temps de cintes de casset i adhesius de TDK.

Gràcies a ella molts vam descobrir estils electrònics que abans no haviem ni sabut pronunciar el seu nom i escoltem per primera vegada a productors i djs als que ni tan sols teníem edat d'entrar a veure en un recinte tancat ..
Ella era una gran locutora i un gran icona de la bona cultura musical;
Que descansi en pau.

6 DE 6 BARÇA CAMPIONS!!!!

2009-12-19T21:11:00.004+01:00

El Barça completa el sis de sis amb el Mundial de Clubs en un final d'any inoblidable
Amb la consecució del Mundial de Clubs, el Barça ha completat una temporada històrica amb tots els títols possibles: Lliga, Copa del Rei, Lliga de Campions, Supercopa d'Espanya i Supercopa d'Europa. Una fita fins ara mai aconseguida per cap equip en tota la història. A Abu Dhabi, els blaugranes s'han coronat com el millor equip del planeta. El capità, Carles Puyol, ha tornat a aixecar per sisena vegada una copa aquesta temporada. Però la imatge que farà la volta al món serà la de Pep Guardiola plorant al final del partit. El tècnic blaugrana, el gran artífex d'un Barça de llegenda, ha descarregat tota la tensió acumulada i l'emoció pel títol s'ha desfermat sobre la gespa de l'estadi Zayed Sports.

TEATRE ALTERNATIU

2009-12-18T08:46:00.004+01:00

La Fura dels Baus és una companyia catalana de teatre iniciada a Moià l'any 1979 per Marcel·lí Antúnez Roca, Quico Palomar, Carles Padrissa i Pere Tantinyà, que poc després és mou a Barcelona on s'hi sumen Pep Gatell, Jordi Arús, Àlex Ollé, Jürgen Müller, Hansel Cereza i Miki Espuma .Amb el seu espectacle Accions, es donaren a conèixer els anys vuitanta com a proposta diferenciada que cercava elements escènics innovadors, accentuant un sentit col·lectiu de la creació teatral.

Han creat al seu voltant una llegenda d'enfants terribles i començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos es fan els decorats i preparen les màquines de so, sovint bons exemples d'esconbraria urbana reciclada.

Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical dance, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven preferentment en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària. Les obres tenien un to amaçònic i apocalíptic, teatre directe d'arrels urbanes i gran impacte visual.

http://www.lafura.com/web/index.html

MUSICA SUR

2009-12-16T08:46:00.003+01:00

Cesária Évora

Cesária Évora, nascuda el 27 d'agost de 1941 en la ciutat portuària de Mindelo, en l'illa de São Vicente (Cap Verd), és una cantant coneguda amb l'àlies de la reina de la morna. També és coneguda com "la diva dels peus descalzos", a causa del seu costum de presentar-se descalza sobre els escenaris, en solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu país.

El blues cap-verdiano de Cesária Évora en general parla de la llarga i amarga història d'aïllament del país i del comerç d'esclaus , així com de l'emigració ja que es diu que el nombre de cap-verdianos que viu en l'exterior és major que la població total del país.

La veu afinada de Cesária Évora, acompanyada d'instruments que donen un toc malenconiós, ressalta l'emocional en la seva música, i els oïdors que no entenen la seva llengua aconsegueixen percebre les emocions en les seves cançons.

En 2004 va guanyar el premi Grammy al Millor àlbum de world music contemporània.

MUSICA ALTERNATIVA

2009-12-15T23:13:00.004+01:00

Fugazi

Fugazi és un grup de música Hardcore de Washington, DC (Estats Units)

Història

Es van donar a conèixer pels seus mètodes d'operació comercial; cinc dòlars per concert, cap tipus de promoció a través de videoclips, deu dòlars per disc, en síntesi creant una resistència al 'mainstream' del mercat nord-americà i a l'estil de vida nord-americà.

Va Ser format en 1987 pel bateria Brendan Canty, el baixista Joe Lally, i els guitarristes i vocalistes Ian Mackaye (creadors de Dischord Records) i Guy Picotto. Inicialment Picotto va estar en els primers cinc concerts com convidat i va ser introduït pels membres de la banda definitivament. Fugazi sempre ha sigut conegut per la seva posició política, van recórrer el món promovent un estil de vida sa i la crítica cap a les institucions i corporacions als seus seguidors durant les seves energètiques actuacions.
Membres
* Ian MacKaye
* Guy Picciotto
* Joe Lally
* Brendan Canty

ARTISTAS ALTERNATIUS

2009-12-14T09:23:00.006+01:00

HR GIGER

Hans Ruedi Giger, també conegut com a Hans Rudolf Giger, artista gràfic i escultor nascut el 5 de febrer de 1940 a Chur, Suïssa.
Trajectòria

En 1966 va començar a treballar com dissenyador d'interiors. A partir de 1968 Giger es va dedicar exclusivament a l'art i els seus primers pòsters van ser publicats cap a 1969. Durant aquesta època va mantenir una relació amb Li Tober, amb la qual gravaria diversos curts. El suïcidi de la seva dona l'any 1975 va marcar per a sempre l'obra de Giger.

Conegut entre el gran públic per dissenyar i desenvolupar al costat de Carlo Rambaldi la criatura i alguns escenaris de la pel·lícula Alien de Ridley Scott (1979, basant-se en les seves pròpies obres anteriors, com "Necronomicon V") per la qual li van concedir l'any 1980 l'oscar al millor disseny d'escenaris. També participa en la part estètica d'altres pel·lícules, com Species (Roger Donaldson, 1995) sent els seus treballs usats en les portades de molts llibres i discos. Així mateix, ha realitzat treballs per a videojocs com Darkseed, una aventura gràfica d'ambientació lovecraftiana. Posteriorment es presta voluntari com dissenyador d'Alien 3, ja que James Cameron, va rebutjar l'anomenat treball. També va participar en el disseny del costat fosc de Poltergeist II, quedant bastant desil·lusionat del tractament que en la pel·lícula se li van donar als seus dissenys. Existeix un museu dedicat a H. R. Giger a la ciutat de Gruyères, al Cantó de Friburg, Suïssa.

Participació a pel·lícules

* 1976 – Dune
* 1979 – Alien
* 1985 – La "Cloudbusting Machine" en el vídeo Cloudbusting de Kate Bush
* 1986 – Poltergeist II
* 1988 – Teito Monogatari
* 1992 – Alien III
* 1995 – Species
* 1995 – Batman Forever (diseño del Batmobil)
* 1996 – Kondom des Grauens

Participació a portades de discs

* 1973 – Emerson, Lake and Palmer – Brain Salad Surgery
* 1977 – Magma – Attahk
* 1981 – Debbie Harry – KooKoo
* 1985 – Celtic Frost – To Mega Therion
* 1989 – Steve Stevens – Atomic Playboys
* 1990 – Atrocity – Hallucinations
* 1992 – Danzig – III: How The Gods Kill
* 1994 – Carcass – Heartwork
* 1994 - hide - Hide Your Face
* 1999 - Dr. Death - Somewhere in nowhere (Birthmachine)

http://www.hrgiger.com/

CURTMETRATGES

2009-12-13T22:45:00.003+01:00

MI SEÑORA
Curt guanyador del premi especial FOXTV en el festival Cinemad'03.

MUSICA SUR

2009-12-13T20:32:00.006+01:00

BUIKA

Concha Buika és una cantant mallorquina d'origen guineà i criada amb gitanos, nascuda a Palma l'any 1972.

La seva música combina la música flamenca, el soul, el jazz i el funk. El 2008 va rebre el Premi Ramon Llull.

MUSICA TOT UN CLASIC

2009-12-13T19:09:00.003+01:00

DAVID BOWIE
Biografia

Als tretze anys va aprendre a tocar el saxòfon i va començar a tocar en petits grups de rock, influït pel jazz. La seva carrera s'ha caracteritzat per les transformacions i l'experimentació, pels seus canvis d'estil i d'imatge i per utilitzar qualsevol mitjà que tingués al seu abast per a desenvolupar la seva activitat creativa: des de la música fins al teatre, el cinema o la pintura.

El 1963 va formar el seu primer grup: David Jones and the King Bees i el 1966 canvia el seu nom artístic pel de David Bowie, per a llançar-se en solitari.

El 1969 signa contracte amb la discogràfica Deram Records i amb ells edita el seu primer àlbum, Space Oddity, inspirat en la pel·lícula 2001: Odissea a l'espai. Per a celebrar l'arribada de l'home a la Lluna, llança el disc als Estats Units a través d'una productora d'aquell país, el que suposa la seva irrupció en el mercat nord-americà.

El 1970 es casa amb Angela Barnet, per a la qual els Rolling Stones van compondre la seva cançó Angie. El 1971 tenen el seu primer fill, Zowie. El 1972 llança un nou disc, titulat Hunky Dory. El disc està influït pel seu amic Andy Warhol i té un tema dedicat a Bob Dylan.

Polèmiques

El 1972 David Bowie es declara homosexual, encara que més tard rectifica i diu ser bisexual. En aquells dies ja s'havia convertit en un personatge controvertit, el que li va servir per a vendre molt bé el seu següent àlbum, The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, considerat com un dels millors de la seva carrera. En aquest treball es ficava en la pell d'un astronauta bisexual immers en una epopeia intergalàctica.

Posteriorment publicaria Pin Ups, un àlbum ple de versions de temes de la dècada anterior, homenatjant a grups com els Rolling Stones, Kinks i Zombies.

El 1973 publica Aladdin Sane, un disc en el qual confirma la seva capacitat creadora. Un any després edita Diamond Dogs, inspirat en el llibre 1984 (llibre), de George Orwell. A la portada hi apareix el propi Bowie transformat en gos. Els censors anglesos van tenir feina per a difuminar els genitals del gos, que apareixien en la primera edició.

En aquesta mateixa època publica Young Americans (1975), The Man Who Fell To Earth i Station To Station (1976), Low (1977), "Heroes", Lodger (1979) i Scary Monsters (and Super Creeps) (1980), a més de col·laborar amb molt diversa gent, inclosos els Queen, amb qui escriu Under Pressure.

Després d'un fluix període, el 1983 va tornar a ressorgir amb força amb l'àlbum Let's Dance, que el va catapultar de nou al cim amb un nou aspecte i estil. Va començar a ser conegut com el duc blanc, pel vestuari que duia en els seus espectacles i pel seu cabell oxigenat. El 1990 publica Changesbowie i Tin Machine, i va continuar amb Outside (1995), Earthling (1997) i "hours..." (1999).

GRAFIT (BANSKY)

2009-12-12T14:43:00.008+01:00

Banksy

Banksy és el pseudónimo d'un popular artísta del graffiti anglès. Nascut en Iot, localitat propera a Bristol en 1974, encara que les dades sobre la seva identitat són incerts i es desconeixen detalls de la seva biografia. El seu treball, en la seva gran majoria peces sàtires sobre política, cultura pop i moralidad, combina escriptura amb graffiti amb estarcidos amb plantilla. Les seves obres s'han fet populars al ser visibles en diverses ciutats del món, especialment a Londres.

Identitat oculta

Banksy oculta la seva identitat real a la premsa general. Molts periòdics han apuntat que el seu nom podria ser Robert Banks o Robin Banks, però aquesta remor podria haver-se originat a partir d'una broma per la similitud fonética entre el nom "Robin Banks" i "robbing banks" ("robant bancs" en anglès).

Generalment es creu que és un home blanc, de pèl ros, alt, que vas veure roba típica del grafitero i que té entre 28 i 35 anys.[1]

Guardian Unlimited va ser una de les poques persones a entrevistar-ho cara a cara, ho descriu com "una barreja entre Jimmy Nail i el rapero engonals Mike Skinner" i "un home de 28 anys que es presento en un parell de jeans i una samarreta amb una dent de plata, una cadena de plata i un arete de plata"

http://www.banksy.co.uk/

POP ART

2009-12-12T06:54:00.005+01:00

ANDY WARHOL

Andrew Warhola, més conegut com Andy Warhol (6 d'agost de 1928 a Pittsburgh, PA - 22 de febrer de 1987 a Nova York) va ser un pintor estatunidenc i una figura central del moviment conegut com pop art. Després d'una reeixida carrera com il·lustrador comercial, Warhol es va fer famós en tot el món pel seus treballs com pintor, cineasta, productor musical, escriptor i escultor. Va ser una important figura pública coneguda per la seva pertinença a cercles socials molt diversos que incloïen des de persones bohèmies que vivien al carrer fins a distingits intel·lectuals, celebritats de Hollywood, gent adinerada i aristòcrates.
El treball de Warhol malgrat les múltiples crítiques oposades, ha estat objecte després de la seva mort de nombroses exposicions, llibres i pel·lícules. En general, Warhol està reconegut com un dels artistes més famosos del segle XX, de manera que va aconseguir molt més que el seu gran somni: «Ésser famós durant 15 minuts»

MUSICA ALTERNATIVA

2009-12-11T08:46:00.004+01:00

NICK CAVE (Grinderman)
Nicholas Edward Cave més conegut com Nick Cave (Warracknabeal, Austràlia, 22 de setembre de 1957) és un músic, escriptor, actor i compositor de cinema australià. Actualment resideix a Hove,[1] Anglaterra.

La seva fama es deu, en major part, a la seva banda "Nick Cave & The Bad Seeds". Amb una llarga marxa que va començar a principis dels anys 70, la seva música es caracteritza per un to de desolació fosc i sinistre. A pesar que molts grups musicals produeixen música etiquetables de la mateixa manera, el so de Nick Cave evita els recursos habituals del gènere, com música "fantasmagòrica" afectada o distorsions digitals. Amb una important base de guitarres elèctriques (i piano en els últims àlbums de The Bad Seeds) i unes lletres cuidades en extrem, Nick Cave podria agrupar-se entre grups i cantautors com Tom Waits, PJ Harvey, Leonard Cohen, Shane MacGowan, entre d'altres, tots ells seguidors d'una estètica bohèmia i urbana, però alhora altament espiritual i humana.

DIRECTOR DE CINEMA

2009-12-11T08:31:00.003+01:00

QUENTIN TARANTINO

Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director de cinema, guionista i actor nord-americà. Ha obtingut la fama gràcies al seu estil innovador, influenciat per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no-lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades estèticament i atenuades per un toc humorístic. Aquest estil va obrir la porta a una sèrie de joves directors del cinema independent americà als inicis dels anys 90.

FILMOGRAFIA
* My Best Friend's Birthday (1987) - incomplet
* Reservoir Dogs (1992)
* Pulp Fiction (1994)
* Four Rooms (1995), co-dirigit amb Robert Rodriguez, Allison Anders i Alexandre Rockwell - episodi The Man from Hollywood.
* Jackie Brown (1997)
* Kill Bill vol. 1 (2003)
* Kill Bill vol. 2 (2004)
* Sin City (2005), participació com Special Guest Director, direcció de Frank Miller i Robert Rodriguez
* Grindhouse (2007), co-direcció amb Robert Rodriguez
* Inglorious Basterds (2009).

RHYTHM AND BLUES

2009-12-11T00:02:00.005+01:00

Rory Gallagher (Ballyshannon, Donegal, Irlanda 2 de març del 1948 - 14 de juny del 1995) va ser un músic irlandès de blues, rhythm and blues i rock.

Va néixer a Ballyshannon, però es va criar i va créixer a Cork. És habitualment presentat com un dels més influents rockers irlandesos i músics de blues de tots els temps

MUSICA SUR

2009-12-08T23:01:00.004+01:00

Mano Negra era un grup musical francès liderat per Manu Chao que va triomfar en els anys 90 amb èxits com Mala Vida o Señor Matanza. El seu estil és una mescla entre rock, cançó francesa, música africana, flamenc, ska, salsa i reggae. La banda va ser fundada el 1987 per Manu, el seu germà Antoine i el seu cosí Santiago Casariego.

Encara que alguns membres del grup l'havien deixat el 1992, la separació definitiva va ser l'any 1995, després d'una llarga gira en tren per Colòmbia. Aquesta gira consistí en construir un tren que portava gel i escupia foc, emulant el que narra en Gabriel García Márquez a la seva obra Cien años de soledad sobre el gitano Melquíades. La gira els portà arreu de Colòmbia, aturant-se a petits pobles nit rere nit per fer actuacions, tant musicals com de circ.

L'origen del seu nom és una suposada organització anarquista anomenada Mano Negra.

MALA VIDA
Tu me estas dando mala vida
Yo pronto me voy a escapar
Gitana mia por lo menos date cuenta
Gitana mia por favor
Tu no me dejas ni respirar
Tu me estas dando mala vida
Cada dia se la traga mi corazon

Gitana mia!
Mi corazoncito esta sufriendo
Gitana mia por favor
Sufriendo malnutricion
Tu me estas dando mala vida
Cada dia se la traga mi corazon!
Dime tu porque te trato yo tan bien
Cuando tu me hablas como a on cabron

mi corazon

TATUS

2009-12-08T22:47:00.006+01:00

Tatuatge

Un tatuatge (del polinèsic: tatau, dibuix) és una marca feta a la pell insertant-hi un pigment. Al cos dels humans se sol fer per motius decoratius en canvi als altres animals solen ser per identificar-los. El tatuatge s'ha practicat des de temps immemorials al Japó, Nova Zelanda, Xina, Àfrica, etc. per tribus natives.

Història

El tatuatge no es un fet recent, ens acompanya desde fa milers d'anys, però no se sap exactament quan va ser descobert. Els exemples més antics dels que disposem a la actualitat són els tatuatges a les mòmies. En concret a una mòmia d'un caçador de l'era neolítica que es trobà l'any 1991. Fins aleshores l'exemple més antic de tatuatge era una sacerdota de l'antic Egipte (2000 a.C.). A l'Egipte era realitzat per dones i era símbol de valentia ja que solia ser un procés dolorós.

En moltes cultures el tatuatge està relacionat amb animals. Algunes cultures on es realitzaba el tatuatge eren: antic Egipte, Bali i Java, Polinèsia, Gran Bretanya, Grècia, etc..

Al 1769 el tatuatge fou redescobert pels exploradors de la Polinèsia. A partir d'aquell moment el tatuatge fou molt emprat en mariners, treballadors i presos en la primera part del segle XIX.

Es considera que el primer tatuador profesiona va ser C.H.Fellows, però el 1870 Martin Hildebrandt obrí el primer estudi de tatuatges a Nova York. El 1891 s'inventà la primera màquina de tatuar, patentada per Samuel O´Reilly, que s'inspirà en els invents de Thomas Edison. Al voltant de 1900 ja existien estudis de tatuatges a totes les ciutats importants dels Estats Units.

Actualment el tatuatge es considera un art i s'ha convertit en un fet usual i a vegades de rebelió en les persones joves, sobretot en la societat occidental.

TV SERIES

2009-12-08T21:45:00.005+01:00

HOTEL FAWLTY

Hotel Fawlty (en anglès Fawlty Towers) és una comèdia britànica, produïda per la BBC on John Cleese és Basil Fawlty, el temperamental i bocamoll propietari de Fawlty Towers, un hotel ple de crisis, caos, i personatges estranys. Tot i comptar només amb 12 episodis la sèrie ha tingut una repercussió internacional força notable, arribant a ocupar la primera posició a la llista dels 100 millors programes de televisió escollits per l'Institut britànic de cinema (BFI). L'acció es desenvolupa en un hotel fictici situat a Torquay, una localitat de la costa britànica de Devon.

La serie a Espanya

La sèrie havia de ser emesa inicialment a Espanya per Televisión Española al 1981. El primer capítol va ser emès per TVE-1 el 3 de febrer del mateix any. En el doblatge de TVE, Manuel es va convertir en italià i va rebre el nom de Paolo. No obstant, els problemes que comportava el doblatge i l'adaptació del personatge de Manuel van confondre aparentment a TVE, que va retirar la sèrie de la programació sense avís previ el dia 10 de febrer. No obstant això, la sèrie es va emetre completament a partir de 1986 per TV3 i per ETB. A Catalunya, Manuel va conservar el seu nom però es va tornar mexicà i a Euskadi, Manuel va conservar tant el nom com la seva nacionalitat original.

MUSICA MINIMALISTA

2009-12-08T21:33:00.005+01:00

WIM MERTENS

Mertens va estudiar Ciències Socials i Polítiques en la Universitat de Leuven (graduant-se en 1975), així com Musicología en la Universitat Ghent; també va estudiar Teoria Musical i piano en el Real Conservatori de Gent i Brussel·les. En 1978, es va convertir en productor en el llavors BRT (Radiotelevisión Belga). Per a Ràdio 2 (Ràdio Brabant) va produir concerts de Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley, Meredith Monk, Urban Sax i uns altres, i va tenir un programa anomenat Funky Town juntament amb Gust De Meyer (amb el qual va gravar el CD experimental For Amusement Only).

Conegut sobretot com compositor des dels últims anys setanta, Mertens és reconegut per la seva obra Struggle for Pleasure, la qual va ser triada com música per als anuncis de l'operador de GSM belga Proximus. És també conegut per la seva peça Maximizing the Audience, que va ser composta per a l'obra de Jan Fabre The Power of Theatrical Madness, estrenada en 1984 a Venècia, Itàlia. L'estil de Mertens, encara que en contínua evolució durant el transcurs del seu prolífica producció, frega el minimalismo, la música ambiental i l'avant-garde , normalment, en qualsevol cas, preservant la melodia de les incursions que realitza en els mons que explora.

La música de Mertens va ser usada en la pel·lícula de 1987 de Peter Greenway The Belly of an Architect, juntament amb la de Glenn Branca. Mertens també va gravar sota el nom «Soft Verdict» i és l'autor del llibre American Minimal Music, sobre l'escola de la música repetitiva americana, també cridada "minimalista".

Al març de 1998 Mertens es va convertir en l'Ambaixador Cultural de Flandes.

A l'agost de 2007 Mertens va signar un contracte amb EMI Music Belgium, segell que està realitzant un ambiciós pla de relanzamiento de tot el repertori anterior del compositor des de gener de 2008. El seu "oeuvre integra-li" estarà disponible de forma digital i per a tot el món. Però prèviament la companyia i el músic van presentar el 24 de setembre de 2007 el treball més recent de Mertens, un àlbum de 9 composicions titulat Receptacle. Per a aquest àlbum Mertens va decidir treballar amb una orquestra composta únicament per dones, 17 en total. No és la primera vegada que EMI i Mertens treballen conjuntament, ja que en 1999 la banda sonora de la pel·lícula de Paul Cox Pare Damián va ser editada per aquest segell discogràfic.

Compositor afamado, Mertens dóna múltiples concerts anuals per tot el món, generalment en tres formats:

* Wim Mertens Sol, com solista de piano i veu.
* Wim Mertens Duo, acompanyat en alguns casos de violí i en uns altres d'un saxofón soprano.
* Wim Mertens Ensemble, amb un conjunt de diferents veus i instruments.

D'aquest últim tipus és el concert gravat el 30 de setembre de 2005 en el teatre De Roma, Amberes, i publicat en el DVD What you see is what you hear (2006). En aquesta ocasió Mertens va dirigir un conjunt de 12 músics compost per ell mateix aportant veu i piano, un quinteto de corda (2 violins, viola, violoncel i contrabajo) i un cor a tres veus blanques (2 sopranos, 2 mezzosopranos i 2 contraltos).

TRIBUS URBANES

2009-12-05T19:39:00.003+01:00

Els mods van ser el resultat de la immigració jamaicana cap al Regne Unit a mitjans de la dècada dels 50, i els teddy boys anglesos, nois de classe treballadora que vestien extravagantment amb vestits italians i montaven motos Vespa o Lambretta.

Els Mods tenien un concepte racial molt més avançat que el dels teddy, totalment tancats cap a la immigració jamaicana, usaven el seu temps de lleure al màxim, usaven drogues com les amfetamines o les drogues al·lucinògenes i tenien un estil idealitzat. Amb el temps el moviment va ser dividit en dos blocs: Beatniks i Hard Mods. Els Beatniks es convertirien en "nens de casa bona" que abusaven del LSD i que aviat esdevindrien hippies. Per altra part, els Hard Mods es convertirien encara més en fervents admiradors de la música negra i afirmarien el seu odi antiracista, deixant enrere l'estètica mod i adquirint una estètica més urbana preludi dels skinheads.

VIDEOS D'INTERNAUTES( AMATERS)

2009-12-04T16:00:00.006+01:00

REMI GALLARD:

ART URBÀ (GRAFIT)

2009-12-03T08:58:00.005+01:00

El grafit és un moviment que va sorgir en els anys setanta a Nova York. Algú va començar a escriure "TAKI" en el metro. Les seves signatures en el metro (que després i fins avui es coneixerien com "tags") es van anar propagant i posant de moda fins que uns anys després ja hi havia un munt de gent pintant el metros novaiorquesos. Cada vegada hi havia més competició per veure qui pintava més i més gran fins que a algú se li va ocórrer fer les seves signatures fora del metro. Va ser aleshores quan va començar el veritable boom del grafit. A poc a poc les signatures es van anar convertint en peces més grans amb farcit, traç, ombres, etc. El moviment s'estengué per tots els Estats Units. Quan les autoritats es van cansar i van començar a posar vigilància, la cosa va sortir del metro i ja no sol s'atacava això sinó parets, cartells, etc. Qualsevol superfície era vàlida. El grafit s'estengué pel món gràcies a un vídeo: Style Wars.

El grafit cada vegada va evolucionar més i més creant un veritable moviment underground estès per tot el món. El grafit actualment abasta des de grans murals de molts colors que són veritables obres d'art a pintades en el metro de qualsevol ciutat.

El grafit té un vessant "legal", en el qual artistes de l'esprai són capaços de fer quadres i murals de gran espectacularitat i tècnica, i un vessant il·legal, en la qual tot val: metro, tren, cartells, bombardeig pel carrer, etc. Ja no és qüestió de fer superproduccions en murs, és pintar en els llocs més difícils, les peces més grans i on més es vegin.

En l'actualitat, els governs municipals critiquen els grafitis, veient-los una forma de vandalisme –incivisme– ciutadà. En general, la seva pràctica en llocs no autoritzats està prohibida. Les autoritats municipals de moltes ciutats les sancionen amb multes als seus autors.

MUSICA-(VEUS AMB ENCANT)

2009-12-02T08:36:00.006+01:00

ANTONY AND THE JONSONS

Una estranya veu acompanyada del seu piano, un estrany home acompanyat de la seva roba estrafolària. Tot un personatge de la música internacional, tot una aposta per la música psicodèlica, tot un repte per al públic acostumat als hits de Mtv.
Antony és el líder solitari de la seva fictícia banda que cada cop arriben a més llocs a reu del món, un grup que va començar com un experiment personal de l’autor i ha acabat situant-se en un dels millors llocs de ventes, tot un referent del pop actual. Un gran artista que no passa desapercebut.
DISCOGRAFIA:
1. Twilight
2. Cripple and the Starfish
3. Hitler in my Heart
4. Atrocities
5. River of Sorrow
6. Rapture
7. Deeper than Love
8. Divine
9. Blue Angel

CINE ALTERNATIU

2009-12-02T00:11:00.004+01:00

EL TOP TEN 10 PELIS NO COMERCIALS

Los amigos de Peter
Kenneth Branagh (1992)
El maravilloso y creativo dúo formado por el matrimonio de Kenneth Branagh y Emma Thompson nos regaló este título imprescindible, donde compartían cartel con un jovencísimo Stephen Fry.

La boda de Muriel
P. J. Hogan (1994)
Excelente y cruda tragicomedia del director de La boda de mi mejor amigo, con las magistrales interpretaciones de Toni Collette y Rachel Griffiths.

Pequeña Miss Sunshine
Jonathan Dayton y Valerie Faris (2006)
Comedia ácida sobre el estilo de vida americano, en la que se parodian especialmente los populares concursos de belleza infantiles. A destacar la espectacular actuación de Abigail Breslin.

Go Fish
Rose Troche (1994)
Alternativa película en blanco y negro sobre la a menudo olvidada vida amorosa de las mujeres lesbianas.

Mushrooms
Alan Madden (1995)
Deliciosa comedia en la que dos dulces ancianas tendrán que deshacerse repentinamente de un cadáver. No queráis saber la fórmula elegida...

Generación robada
Phillip Noyce (2002)
Es la dura historia de Molly Craig, víctima de la política del gobierno australiano que durante más de cuatro décadas forzó a las niñas aborígenes a dedicarse al servicio doméstico.

Dogville
Lars von Trier (2003)
Situado en un pequeño pueblo del interior de Estados Unidos, en los años 30, el director lleva a cabo un estudio sociológico sobre la bondad en el ser humano. Protagonizada por Nicole Kidman.

La vida de Brian
Monty Python (1979)
Es todo un clásico. El Beatle George Harrison financió esta hilarante comedia sobre la vida de un niño que nace el mismo día que Jesucristo y es confundido con él varias veces

Female Trouble
John Waters (1974)
El director norteamericano y su personaje más conocido, Divine, dieron a luz numerosas películas, a cual más divertida, controvertida y anti convencional. Esta es sólo un ejemplo de ello.

Pepi, Luci, Bon y otras chicas del montón
Pedro Almodóvar (1980)
Es el John Waters español. En su primer largo contó con un reparto de excepción: Carmen Maura, Alaska, Cecilia Roth.

LECTURA

2009-12-01T23:53:00.007+01:00

LLIBRES MÉS LLEGITS EL 2009

Novel.la
El noi del pijama de ratlles - Boyne , John
Els homes que no estimaven..- Larsson, S.
El juego del ángel- Ruiz Zafón, Carlos
El foc Neville,- Katherine
La chica que soñaba con una cerilla- Larsson, S.
Et donaré la Terra -Llórens, Chufo
La venjança del bandoler- Martí Gironell
Una lectora poc corrent- Bennett Alan

VIDEOS D'INTERNAUTES (AMATEURS)

2009-11-30T12:12:00.007+01:00

kseniya Simonova es la ganadora de la edición Ucraniana de Tienes talento . En la final, pintó en directo una animación de la invasión alemana de Ucrania durante la Segunda Guerra Mundial, usando sus dedos y una superficie con arena.

http://pelapapas.com.mx/htmls/animacion-arena-2.html

UN DELS VIDEOS MÈS VISTOS DEL YOU TUBE
(QUIN TROS D'ARTISTA)

DANSA (STREET DANCE )

2009-11-30T08:09:00.006+01:00

Des de fa temps el cos, la dansa i els moviments van ser i son maneres d'expresar els sentiments i les emocions.
Tot va començar cap els anys 70 al sud de Bronx, (Nova York) amb els joves de la comunitat latina i afroamericana, amb una llarga historia de tristesa i marginació. Eren guiats per la necesitat de ballar i al no poder anar a escoles de dansa es van inventar un estil de dansa dels carrers.
Aquesta dansa va formar part d'un estil de vida alternatiu, així podien expresar d'una manera creativa i no violenta.
Aquesta dansa es l'Street Dance, hi ha molta improvització i contacte amb l'espectador.
Per fer-ho fan un cercle amb la gent i van sortint amb grups o sols, així poden demostrar les deves habilitats mentre els altres observen i diuen qui ha guanyat.

MAKIS BARÇA

2009-11-29T21:18:00.005+01:00

El blaugrana Leo Messi és el nou guanyador de la Pilota d'Or

El blaugrana Leo Messi és el nou guanyador de la Pilota d'Or. La fotografia de l'argentí és avui la portada de la revista "France Football", que organitza l'elecció d'aquest prestigiós premi dins el món futbolístic. Des de la seva creació, el 1956, Messi s'ha convertit en el primer futbolista argentí que rep aquest reconeixement. Amb 22 anys, les qualitats de Messi han destacat per sobre de la resta de candidats, especialment del seu màxim competidor, el madridista Cristiano Ronaldo. El davanter blaugrana ha obtingut 473 punts, mentre que el portuguès n'ha tret pràcticament la meitat.

!!!!!ENORABONA MESSI.

BARÇA- MADRD(1-0)

Els Makis hem gaudit d'una magnífica victoria del Barça sobre el Madrid (1-0).
Sang + culé = Cor català. VISCA EL BARÇA!!! VISCA EL MILLOR CLUB DEL MÓN!!!

WEB BARÇA

DIRECTOR DE CINEMA (Tot um clasic)

2009-11-29T17:41:00.003+01:00

Stanley Kubrick (Nova York, 1928 – Harpenden, Regne Unit, 7 de març de 1999) fou un famós i sovint controvertit guionista, productor i director de cinema estatunidenc que destacà pel seu perfeccionisme tècnic i el seu intens simbolisme intel·lectual. Va estar nominat diversos cops pels premis Oscar però només va ser guardonat en una ocasió.

Després d'obres com 2001: una odissea de l'espai (1968) Kubrick arribaria a la cimera de la seva carrera. Uns anys més endavant apareixeria A Clockwork Orange (La taronja mecànica), que va rebre les crítiques dels sectors més conservadors, fins al punt que va retirar-se de l'exhibició a les illes britàniques, i que actualment és considerada com una cinta de culte. El fracàs del projecte de Kubrick d'adaptar la vida de Napoleó va propiciar la realització d'un film de caire històric, Barry Lyndon, on el director realitza un exercici d'estil, de gran bellesa visual, adaptant una novel·la d'època. Ni la crítica ni el públic, però, van acompanyar-lo aquest cop.

Tot just començat els anys 80 Kubrick va iniciar l'adaptació d'un relat avalat per l'èxit: The Shining (La Resplendor) d'Stephen King. El film de terror, ple de moments estel·lars, de bon gust per la composició i l'ús psicològic del color i amb una memorable interpretació d'en Jack Nicholson, va ser tot un triomf. Set anys passarien fins a la presentació de la seua següent cinta, la penúltima de la seua carrera, Full Metal Jacket (La jaqueta metàl·lica). En aquesta obra Kubrick tornava al cinema bèl·lic per deixar palès el seu anti-bel·licisme, aquest cop, des de l'experiència americana al Vietnam. Serà en aquesta època, a més, quan començarà a esdevenir un personatge de culte, un mite vivent. Els primers treballs d'estudi de la seua obra van començar a aparèixer al mateix temps que la premsa el presentava com un geni paranoic que vivia reclòs a la seva mansió.

Poc abans de la seva mort, l'any 1999, va estrenar-se la darrera obra, Eyes Wide Shut, en la que comptava amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes d'un relat carregat d'erotisme i de provocació, una paròdia de la societat actual reflectida en la hipocresia d'una parella de classe alta de Nova York. La mort del director va esdevenir tot just estrenada la pel·lícula, ajudant a augmentar la llegenda d'un dels més importants directors del cinema nord-americà recent.

DIBUIXOS ANIMATS

2009-11-29T17:05:00.001+01:00

La pantera rosa
El naixement de la pantera rosa va ser gairebé una casualitat. En la pel·lícula original titulada La pantera rosa de Blake Edwards, la pantera rosa, en realitat, era un diamant de gran valor i, per extensió, un lladre de guant blanc que havia assolit sostreure-ho.Com personatge animat, la pròpia pantera rosa neix en aquesta primera pel·lícula, quan es va recórrer a una animació per a il·lustrar el títol i els crèdits inicials i finals de la pel·lícula. Edwards va encarregar al prestigiós animador Friz Freleng (el creador de Bugs Bunny) que creés un dibuix animat i només li va demanar tres coses: que resultés graciosa, que anés de color rosa i que anés muda.

COMICS (DIBUIXOS)

2009-11-29T15:15:00.001+01:00

CORTO MALTÈS

Hugo Pratt va idear la figura de Corto Maltès com a nascut el 10 de juliol de 1887 aLa Valletta(Malta). El seu pare era un marí britànic procedent de Cornualla i la seva mare era una gitana, anomenada "la nena de Gibraltar", nascuda a Sevilla. Com que l'origen del pare de Corto és britànic, se'l considera també com a súbdit britànic. La seva residència oficial és a L'Illa Antica, a les Antilles, però la seva residència preferida es troba aHong Kong. Corto Maltès va viure bona part de la seva infantesa a Còrdova.
Corto Maltès comença les seves aventures a les pàgines de la revista italiana Sargento Kirk de la mà del dibuixant Hugo Pratt. La primera historieta en què veiem en Corto Maltès en acció es titula "La balada del mar salado", però Hugo Pratt va publicar un total de 12 àlbums amb les aventures viscudes per aquest esperit lliure. A més dels còmics, l'any 2001 es va estrenar el film "Corto Maltese, la cour secrète des arcanes" dirigida per Pascal Morelli, realitzador també de la sèrie televisiva de 26 episodis protagonitzada per aquest aventurer. "Corto Maltès" és un còmic de culte i la sèrie, basada en els còmics creats per Hugo Pratt, no decep els seguidors d'aquest personatge. Al llarg dels 26 episodis que dura la sèrie se'ns narren les aventures i desventures viscudes per Corto Maltès. A més, també hi apareixen personatges com Rasputín o Pandora sense els quals les històries de Corto Maltès no serien el mateix. Les aventures de Corto Maltès passen en països exòtics i l'amor i l'acció sempre hi són presents. De la mà d'aquest aventurer faràs un viatge en el temps i viuràs la Primera Guerra Mundial, el colonialisme i la Revolució Russa. Aquesta sèrie et proposa un viatge en el temps i en la història acompanyat per un dels aventurers més autèntics de l'univers dels còmics.

USAP RUGBI

2009-11-29T15:05:00.000+01:00

RESULTATS ,WEB.....
http://fr.usap.fr/

UN ACTOR CÒMIC

2009-11-29T14:56:00.001+01:00

Jacques Tati

Jacques Tati (Jacques Tatischeff), (Pecq, Yvelines, 9 d'octubre de 1907 - París, 5 de novembre de 1982)

Director i actor francès d'origen franc-rus-italo-holandès. El seu pare, Georges Emmanuel Tatischeff, nascut en 1875 en Paris, era fill natural del comte Dimitri Tatischeff, agregat militar de l'ambaixada de Rússia a París i d'una dona francesa, Rose Anathalie Alinquant. Georges Emmanuel Tatischeff es va casar amb Claire van Hoff, d'origen italo-holandès. D'aquesta unió va néixer Jacques Tati en 1907 en Li Pecq (França).

Tati és, sense lloc a dubtes, un dels grans còmics del setè art, hereu directe dels mestres del millor cinema còmic mut nord-americà i francès. Jacques Tati torna a les fonts del vell cinema còmic i a la pureza del gag visual sense renunciar a un ric arsenal humorístico que extreu del món dels sorolls. Procedent del music-hall, havia actuat en alguns films i produït diversos curtmetratges, però s'imposa amb dues pel·lícules que dirigeix i interpreta i que marquen una data en la història de la comicidad cinematogràfica: Jour de fête 1949 i Els vacances de M. Hulot 1953, visió satírica del veraneo pequeñoburgués en una plácida localitat costanera. La crítica de l'home modern inserto en un avasallador món material li conduirà després de manera natural a la crítica de la moderna civilització urbana (urbanisme, funcionalismo, disseny, automatismo) en Mon oncle 1958 i en el laboriosíssim Playtime 1968, on recorre a gags visuals propis del cinema mut i a uns altres purament acústics, línia que prossegueix en Trafic 1970.

[editar] Filmografía parcial

* 1945 : Sylvie et la Fantome
* 1947 : L'École donis facteurs
* 1949 : Jour de fête, Dia de festa
* 1953 : els Vacances de M. Hulot, Les vacances del Sr.Hulot
* 1958 : Mon oncle, El meu oncle
* 1967 : Playtime
* 1971 : Trafic
* 1974 : Parade
* 1977 : La Sapponatrice
* 1978 : Forza Bastia (curtmetratge)

FOTOS MAKIMUNDI(DESEMBRE)

2009-11-29T08:47:00.001+01:00

FOTOGRAF: MANEL ESTANY

NEPAL

INDIA

JORDANIA

CHINA

EJIPTE

CUBA

FOTOS DEL MAKI : MANEL ESTANY

MUSICA ALTERNATIVA

2009-11-28T21:18:00.000+01:00

Kings of Leon és una agrupaciò musical que toca una barreja entre el Southern rock i elgarage rock Nascuda en Mt. Juliet enTennesse, en els Estats Units, està composta per tres germans i un primer.

MUSICA -TOT UN CLASIC ( DESEMBRE)

2009-11-28T19:20:00.002+01:00

TOM WAITS.

Thomas Alan Waits més conegut com Tom Waits, nascut a Pomona Califòrnia ,7 de desembre de 1949 es un pianista, cantant, compositor i actor , famós per les seves cançons de to aspre inspirades en escriptors de la generació Beat,especialment Jack kerouaci i Charles Bukowski (la boheme de la boheme).

Conegut també per la musica de la pel-lícula cabaret

DICOGRAFIA:

* 1973 Closing Time
* 1974 The Heart Of Saturday Night
* 1975 Nighthawks At The Diner
* 1976 Small Change
* 1977 Foreign Affairs
* 1978 Blue Valentine
* 1980 Heartattack and Vine
* 1982 One From The Heart
* 1983 Swordfishtrombones
* 1985 Rain Dogs
* 1986 Asylum years
* 1987 Franks Wild Years
* 1988 Big Time
* 1992 Bone Machine
* 1992 Night On Earth
* 1993 The Black Rider
* 1998 Beautiful Maladies
* 1999 Mule Variations
* 2001 Used Songs
* 2002 Alice
* 2002 Blood Money
* 2004 Real Gone
* 2006 Orphans

POSTA DE SOL

2009-11-28T19:02:00.000+01:00

FOTO DE POSTA DE SOL DE AQUEST MES DE DESEMBRE

FOTÒGRAF :CHERPA